La lluita lliure mexicana pren el CCCB

Quan a principis de la dècada dels vuitanta, Lourdes Grobet, fotògrafa mexicana de família burgesa, va començar a retratar-lo, el món de la lluita lliure mexicana encara no s'havia convertit en un fenomen de portada arreu del món. Tot i que ja aplegava multituds, es considerava un submon marginal, rebutjat per la classista societat mexicana com un entreteniment popular i inculte. “Qui hauria dit que esdevindria un fenomen cultural, reivindicat per intel·lectuals i artistes”, indica Ximena Pérez Grobet, filla de la fotògrafa unànimement considerada la cronista oficial de la lluita lliure de Mèxic. Les seves obres, reunides a l'exposició Lluita lliure. Retrats de família, s'exhibeixen fins a l'1 de novembre al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), en el marc de MXaBCN, la primera edició d'un festival que es proposa donar a conèixer les manifestacions contemporànies de la cultura mexicana a la capital catalana.

Hi ha combats cada dia, però tots els fotografiats viuen dels seus oficis

La mostra, que presenta unes 40 imatges de gran format, inclou una sèrie inèdita dedicada a la vida personal i familiar dels lluitadors. “No va ser fàcil que l'acceptessin en un entorn tan tancat, però precisament per això quan ho va aconseguir va tenir tota la seva confiança”, indica Pérez Grobet, recorrent les etapes de la trajectòria de la seva mare, que es va dedicar a aquest tema, entre d'altres, durant trenta anys. Tot i que no ha pogut viatjar a Barcelona, la fotògrafa ha enviat un vídeo, en el qual ofereix les claus del seu projecte. “Vaig començar fotografiant els protagonistes dels combats, després em vaig centrar en el públic, perquè és molt particular, molt actiu i gens violent, i al final els lluitadors em van obrir casa seva i es van deixar retratar amb les seves famílies”, explica Grobet. Per permetre que els espectadors se sentin una mica més partícips d'aquest món, la fotògrafa ha creat per a la mostra un muntatge de vídeo amb imatges del seu extens arxiu, amanit amb una banda sonora de l'artista francès establert a Ciutat de Mèxic Félix Blume, que recrea els sons, crits i silencis que acompanyen les lluites. Tampoc hi podia faltar un conjunt de fragments de pel·lícules del Santo, el lluitador que va fer el salt a Hollywood i entre els anys seixanta i vuitanta va protagonitzar mig centenar de pel·lícules, que van començar considerant-se de sèrie B i ara s'han convertit en obres de culte.

La mostra inclou una sèrie inèdita sobre la vida familiar d’aquests lluitadors

El Santo, Blue Demon i Mil Máscaras són només la punta d'un iceberg que a partir dels anys quaranta també inclou els exòtics, que només des de fa una dècada s'identifiquen com a gai o queer, i les dones, com India Sioux, Diabólica o Briosa, que Grobet va fotografiar alletant el seu fill i anys després donant-li el biberó al seu nét, amb màscara en tots dos casos. “A diferència de totes les altres, la lluita mexicana no ve de la grecoromana. No és violenta, és la trobada de dos cossos a cops, però coreografiats com si es tractés d'una dansa o una funció teatral”, assegura Grobet, tot i que això no impedeix que hi hagi accidents, com el que al març li va costar la vida al Hijo del Perro Aguayo durant un combat amb el Rey Misterio. “Sempre he detestat la fotografia folklòrica, però em vaig adonar que l'indi urbà de Mèxic és el lluitador”, afirma Grobet. Tot i que hi ha combats cada dia, són pocs els lluitadors que en poden viure i la majoria fa altres oficis, com Villán V, que és dentista i es posa la màscara per fer broma amb els seus petits pacients, o el cèlebre Fray Tormenta, un capellà que no dubta a fer processons i repartir la comunió amb la seva indumentària de combat.

La mostra es complementa amb el mural Les màscares de Lourdes, que l'artista de Querétaro Miguel Valiñas està fent al CCCB a partir de la reinterpretació de tres fotografies de Grobet.