La ideologia de les llengües

L'independentisme català s'encamina cap a la ruptura sense que l’Espanya monolingüe en castellà acabi d'assumir que les dinàmiques d'implosió de l’Estat autonòmic es nodreixen del conflicte lingüístic entre centre i perifèria desencadenat al nostre país. És com si el sistema mateix no hagués entès que els processos secessionistes avancen en gran mesura seguint el camí de les polítiques lingüístiques, en què la ideologia se solapa amb la pedagogia. Les elits polítiques dominants i bona part de la població tenen l'assignatura pendent d'acceptar que el català, el gallec i l'euskara són llengües plenament espanyoles, tan pròpies com el castellà. "El nostre problema territorial és un problema essencialment lingüístic. Si desactivem el problema lingüístic, desactivarem el problema territorial", argumenta l'assagista i diplomàtic Juan Claudio de Ramón.

Hi ha una enginyeria i una indústria nacionalistes aplicades a la gestió interessada en règim de gairebé monopoli de les llengües autonòmiques i hi ha abandonament i inhibició, política estatal, indiferència i fins i tot desafecció cap a unes llengües que sovint són vistes més com a problema que no pas com a riquesa col·lectiva que calgui defensar i cuidar. Molta gent obvia al nostre país que milions d'espanyols somien i pensen en català, en euskara o en gallec i que molts d'aquests parlants donen suport a la causa secessionista perquè se'ls ha convençut, sovint des de les seves institucions, que la seva llengua és menyspreada a la resta d’Espanya o que corre el risc d'extingir-se. Què cal fer perquè les llengües, que no tenen la culpa de ser manipulades i instrumentalitzades políticament, deixin de llaurar el camp de la desunió i suscitin el respecte i l'afecte general? Per què el nostre país no troba les solucions que sí que s'han procurat altres països multilingües amb problemes similars?

A Espanya fa temps que es lliura una gran batalla no declarada per la ideologia de les llengües perifèriques, que l’Estat espanyol perd sistemàticament per incompareixença. I el que és paradoxal del cas és que aquest Estat, condemnat pels nacionalismes perifèrics, sí que fa formalment els seus deures en la defensa i promoció de totes les seves llengües, encara que no posi el cor en l'obstinació i es mostri aliè a l'alt valor afectiu i simbòlic de les parles perifèriques. "Hi ha àmbits, com el judicial, en què Espanya no compleix les obligacions de la Carta Europea; però és un àmbit problemàtic a tots els països. Espanya va assumir els compromisos al més alt nivell –cosa que han fet molt pocs països– i el seu nivell de compliment és dels més alts, tot i que transmet la impressió que ha deixat la qüestió en mans de les comunitats autònomes i que no és conscient de tot el que es fa per a la seva protecció i impuls ni l’assumeix com a propi", testifica Alberto López Basaguren, catedràtic de Dret Constitucional, antic membre del comitè d’experts en matèria de polítiques lingüístiques del Consell d’Europa i integrant del Consell Assessor de l’Euskara. En el camp de les legitimitats nacionalistes, la lògica "Una nació, una llengua" ha anat guanyant terreny gràcies a un discurs, soterrat o explícit, que presenta el castellà com un idioma imposat, colonitzador, aliè, al mateix temps que intenta fer de la llengua autonòmica la palanca amb la qual marcar la diferència.

"La diferència del llenguatge és el gran mitjà de preservar-nos del contagi dels espanyols i evitar el creuament de les dues races. Si els nostres invasors aprenguessin el basc hauríem d'abandonar-lo, arxivant acuradament la seva gramàtica i el seu diccionari, i dedicar-nos a parlar el rus, el noruec o qualsevol altre idioma desconegut per a ells, mentre estiguéssim subjectes al seu domini", va deixar escrit el fundador del PNB, Sabino Arana, el 1894. Noranta anys més tard, el bertsolari Xabier Amuriza, figura destacada de l'esquerra abertzale, va fer aquest vers que avui segueix rebotant als tuits: "Euskal Herrian euskara hitz egiterik ez bada, bota dezagun demokracia zerri askara" (Si a Euskal Herria no es pot parlar euskara, tirem la democràcia als porcs).

La llengua és el nervi de la nació Jordi Pujol, expresident de la Generalitat

La idea que "la llengua [catalana] és el dipòsit de l'ànima catalana", expressada pel fundador del nacionalisme català Prat de la Riba a final del segle XIX, batega en la consideració formulada per Jordi Pujol que "la llengua és el nervi de la nació", però també en les declaracions del seu successor al capdavant de la Generalitat, el socialista Pasqual Maragall: "La llengua catalana és l’ADN de Catalunya". En el seu assaig Morte e Resurrección (1932), el considerat patriarca de les lletres gallegues Ramón Otero Pedrayo va establir: "A língua, o primeiro. A língua, forma psicolóxica da Raza ten de ser a primeira obligación de todos. (...) Mellor unha Galicia probe falando galego que unha Galicia rica usando otra língua". I Antón Villar Ponte, figura del galleguisme de preguerra, va sentenciar en el seu Discursos a nación galega: "A nosa língua é o camiño de ouro da nosa redención e do noso progreso; sin a língua morreremos como pobo... somente co emprego da língua propia, obra da naturaleza, poderá selo".

No són només ressons de superats temps d'aïllament, en què les llengües minoritàries estaven recloses a l'àmbit familiar i a tot idioma se li atribuïa la qualitat d'impregnar els seus parlants amb un pensament propi, una cosmovisió particular específica, diferencial. Les mobilitzacions "en defensa" de "la llengua" –20.000 gallecs es van manifestar al febrer amb aquesta reivindicació–, són recurrents a l’Espanya plural que contempla abstreta i estupefacta com les llargues marxes per la independència de Catalunya i Euskadi continuen el seu curs sense que l'aplicació de polítiques lingüístiques més i més vigoroses i atrevides hagi reduït el permanent sentiment de greuge pels presumptes "atacs" estatals a la llengua. I ja s'ha vist que el nacionalisme català toca a sometent i crida a la desobediència total quan els tribunals de justícia qüestionen la seva política lingüística. Aquest és territori sagrat i qui gosi trepitjar-lo serà expulsat a les tenebres exteriors de la pàtria i carregarà amb el títol de "fatxa" o "traïdor".

"Des de la Transició democràtica, tots els governs centrals han optat per inhibir-se en aquesta matèria. No han posat traves a la rehabilitació de les altres llengües espanyoles, però tampoc fre a la pèrdua del bilingüisme practicat per governs de caire nacionalista", indica Mercè Vilarrubias, catedràtica de Llengua Anglesa a la Escola Oficial d’Idiomes de Drassanes de Barcelona. Hi ha resistència monolingüe en castellà a acceptar el bilingüisme i efervescència militant contrària al castellà. A Galícia, on la pràctica totalitat de la població és bilingüe, adquireix perfil propi la figura del "neoparlant”, còpia de l'euskaldunberri basc, persones que, malgrat el seu pobre domini de l'idioma, decideixen desplaçar la seva llengua materna castellana i parlar de manera prioritària en gallec, fins i tot amb persones que prefereixen expressar-se en espanyol. "Hi ha una tensió permanent entre una ideologia emancipadora del gallec, que pot aconseguir la defensa d'un monolingüisme en aquesta llengua, i una altra que es caracteritza per la defensa de més castellanització", descriu Fernando Ramallo, professor de Lingüística de la Universitat de Vigo i membre del comitè d’experts del Consell d’Europa.

Tot i que la causa general de la independència es reforça argumentalment amb invocacions obligades a un futur de més desenvolupament econòmic i social, els nostres no deixen de ser nacionalismes lingüístics, deutors de l'obsessió identitària romàntica que creia en un patrimoni espiritual sagrat immemorial: una ànima, un caràcter, una cosmovisió, una manera de ser col·lectiva... transmesa de generació en generació. "Hi ha la temptació d'explicar la psicologia nacional, cultural o social a partir de les distincions del vocabulari d'una llengua però en una comunitat lingüística no hi ha una cultura única", explica José Antonio Díaz Rojo, del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC). De fet, com argumenta el mateix Díaz Rojo, una professora xilena, un pagès castellà, un artista uruguaià, un obrer argentí o un executiu mexicà pot ser que no comparteixin la mateixa visió sobre la família o les relacions socials, per exemple.

La llengua és un factor fort d’identitat però no ofereix cap cosmovisió Sara Berbel, psicòloga 

"La llengua és un factor fort d'identitat però no ofereix cap cosmovisió. És, justament, a l'inrevés. El que fa la llengua és reflectir, vehicular, els valors culturals. Per això els esquimals tenen 17 maneres de dir neu i blanc, per això la llengua alemanya dóna més valor als conceptes filosòfics i l'anglès a la pragmàtica de les coses", assenyala la psicòloga catalana Sara Berbel. "Que jo no tingui una paraula per designar l'olor del metro a l'hora punta o l'olor de la gespa acabada de tallar no vol dir que confongui les dues experiències. Acceptar que la llengua fonamenta la nació deixa fora la majoria dels catalans que tenen com a llengua materna el castellà. I, d'altra banda, des del punt de vista de la identitat semblen més rellevants altres circumstàncies com el sexe, la classe social i fins i tot les condicions ambientals", indica Félix Ovejero, doctor en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona.

I, no obstant això, la convicció que la llengua és la base de la identitat amb què es construeix la nació i que tota nació pel fet de ser-ho té dret a la independència segueix estant ben present en els esquemes mentals nacionalistes. Caldria dotar d’Estat propi cadascuna de les més de 6.700 llengües que sobreviuen al món? Què passaria a Europa, que té avui 225 llengües i 49 estats? Dels dos centenars d’Estats existents, només 25 poden ser considerats lingüísticament homogenis, entenent-los com a aquells en què el 90% de la població parla la mateixa llengua. Convé tenir en compte que a Bòsnia i Hercegovina compartir la llengua no va impedir a la gent matar-se per raons etnicopoliticoreligioses i que hi ha nacionalismes d’Estat llatinoamericans que parlen la mateixa llengua que els seus veïns.

A diferència del component originalment ètnic, racial, del nacionalisme basc, el català es va significar sempre com un model culturalista permanentment basat en la llengua, tot i que, com proclamava Sabino Arana, del que es tracta és de marcar la diferència, tasca en principi prou complicada en un vell solar com l'espanyol altament transitat al llarg de la seva història. De fet, els García, Martínez, López, Sánchez, Rodríguez, Fernández, Pérez, González..., tan poc presents en les nomenclatures i candidatures electorals nacionalistes catalanes, són els cognoms que més abunden en aquesta comunitat.

Albert Branchadell, lingüista respectat en una disciplina que, com la de la història, està sent molt treballada per militants nacionalistes, explica que el que passa a Espanya és un cas típic d'encreuament de models. "Des del segle XIX i molt especialment durant el franquisme, Espanya va seguir el model anomenat nation building, dirigit a unificar lingüísticament la societat a força d'eliminar més o menys subtilment les llengües diferents del castellà. En contraposició a aquest model es va bastir el model "preservacionista" de les llengües minoritàries, primer a Catalunya i després a la resta de les avui comunitats autònomes. El que ha passat després és que els preservacionistes (especialment els catalans) han adoptat tècniques de nation building en la seva pròpia política lingüística i el català seria ara una llengua disposada a desplaçar el castellà com a llengua de comunicació interètnica, afirma Albert Branchadell. Encara que les llengües perifèriques són oficials en les seves respectives comunitats, la meta del bilingüisme pel qual clamava l'esquerra catalana està sent substituïda per les tendències monolingües i la immersió educativa obligatòria en català, mentre part de la intel·lectualitat migra cap a l'independentisme.

"L'hegemonia nacionalista ha aconseguit establir un marc conceptual ideologitzat en el qual pronunciar la paraula Espanya arriba a fer-te sospitós d'estar vinculat a posicions de dretes o de ser nacionalista espanyol", afirma l'escriptor i periodista Antonio Santamaría, autor del llibre Convergència Democràtica de Catalunya. De los orígenes al giro sobiranista, com han resolt altres països aquestes pulsions lingüístiques que tant descol·loquen a les esquerres espanyoles? "Legislant, involucrant-se en el problema, assumint veritablement com a pròpies les llengües perifèriques, no permetent que els nacionalismes assumeixin en exclusiva la seva representació, defensa i gestió", assenyala Mercè Vilarrubias, autora del treball Sumar y no restar. No està sola en aquest plantejament. També Juan Claudio de Ramón creu que l'Estat ha de retre tribut a la pluralitat lingüística espanyola elevant el català, el gallec i el basc al rang de llengües d'Estat, de manera que es puguin utilitzar a les institucions comunes, com ja passa amb el Senat, i incorporar-les als símbols estatals. Al mateix temps, es tracta de partionar clarament els drets dels usuaris i les obligacions de les administracions.

"Cal una llei de llengües perquè no tenim una legislació estatal clara en aquesta matèria i això obliga els tribunals a suplir el buit de forma alambinada, atès que han d'emparar els drets ciutadans però no volen tombar lleis autonòmiques. L'Estat també hauria de fer explícit el que ja fa ara. Tots els documents que expedeixen les terminals de l'Estat: DNI, llibres de família, passaports etc. ja són bilingües. El BOE es tradueix a les llengües cooficials, subvenciona les indústries culturals en català, gallec i euskara, sufraga una televisió i una ràdio públiques en català, promou aquestes llengües a l'exterior a través de l'Institut Cervantes... Crear una Administració tetralingüe seria absurd, però Espanya necessita imperiosament fer valer els seus mèrits i parlar les quatre llengües en les ocasions solemnes, ser conscient de la importància integradora de l'element simbòlic i sentimental", proposa Juan Claudio de Ramón.

Sembla clar que qualsevol reforma, constitucional o no, que pretengui evitar el descarrilament i fractura de l'Estat haurà d'abordar aquest assumpte, vital per a la convivència entre els espanyols. La tasca és bandejar el fonamentalisme lingüístic, evitar la guerra entre les llengües i fondre l'Espanya comuna amb l'Espanya plural.