Alex de la Iglesia presenta ‘Mi gran noche’, amb Raphael com a estrella

“Qué pasará, qué misterio habrá / puede ser mi gran noche...” Alex de la Iglesia no taral·leja la lletra de la famosa cançó de Raphael, però gairebé. S'ha aixecat molt d’hora i s'ha abocat al suculent esmorzar de l'hotel per encarar millor el que pot ser un gran dia, seguit d’una gran nit. Té gana i agafa un xurro, després un trosset de pernil, accepta el suc i se serveix un ou fregit amb bacó i salsitxa. No es recorda del número de l'habitació i ho soluciona donant el nom. Ha dormit amb prou feines quatre hores, però no és estrany. Fa anys que dorm molt poc. “Vull que sigui un gran dia de celebració amb tot el meu equip. Aquesta pel·lícula ens ha estat complicada”.

De negre i sense treure’s les ulleres de sol, De la Iglesia diu que Mi gran noche, la pel·lícula que presenta a la secció oficial del Festival de Cinema de Sant Sebastià, fora de competició, és el que és gràcies als actors: “Per fer creïble una comèdia dement com aquesta necessites uns grans actors”. El director ha anat a la capital guipuscoana amb tot l'equip artístic, començant pel cantant Raphael, seguit, entre d’altres, per Mario Casas, Carmen Machi, Hugo Silva, Blanca Suárez, Carolina Bang, Santiago Segura i Terele Pávez.

Està content, però no relaxat. Fins i tot s’ha desempallegat del seu incondicional mòbil per no saber res fins l’endemà. “Totes les estrenes són angoixants. Tot m'importa, el que digui el públic i el que digui la crítica”, assegura el realitzador, que confessa que de Mi gran noche,el seu onzè llargmetratge, n’està especialment content. “Encara que soni fatal dir-ho, tinc la sensació que hi ha un gran treball de personatges molt divertit”.

No vol parlar del seu cinema dins de la tradició de la comèdia espanyola, d'aquell camí obert per Berlanga, Azcona i tants d’altres, li sona molt pretensiós. “Tant de bo. Evidentment, són directors que m'han influït de manera notable, però formar part d'això és massa gros. Respecto massa Berlanga i Azcona com per tacar-los amb la meva presència”. S'enfronta a la comèdia com si es tractés d'una fórmula matemàtica o estigués preparant un bon besuc. “Fer un bon peix és molt complicat: se't pot passar o quedar cru. Has de controlar tants aspectes... Treure’l i ficar-lo al forn, tornar-lo a treure i tornar-lo a ficar. Que no estigui salat, que no estigui insípid, que la salsa estigui a punt”, opina. “La comèdia és el llenguatge dels déus. És el gènere més complicat. El drama passa pel cap; et dóna temps a pensar, l'espectador està en una posició entre el narrador i el que estàs veient; s'estableix un triangle. En la comèdia el diàleg és directe. El teu cor davant de la pantalla. Si funciona, rius instantàniament; si no, és un desastre. Un drama pot funcionar perquè hi ha reflexió. En la comèdia no hi ha opinió, ric, no ric, funciona, no funciona. Manejar el mecanisme interior d'un riure és el més gran”.

Mi gran noche, que s'estrena el 23 d'octubre, s'endinsa en l'enregistrament a l'agost d'un programa televisiu de Cap d’Any. Centenars de persones fa una setmana i mitja que estant tancades en un estudi, simulant felicitat i celebrant de manera estúpida l'arribada de l’any. Les actuacions d'una estrella com Alphonso (Raphael) i un jove que desperta passions (Mario Casas) centren l'enregistrament enmig del caos. De la Iglesia i el guionista Jorge Guerricaechevarría van escriure el paper d’Alphonso pensant en Raphael: “És una icona que representa els espanyols, ens agradi o no”.

La felicitat falsa que es reprodueix a Mi gran noche contrasta amb la real d’Alex de la Iglesia: “Sóc molt feliç, estic gaudint moltíssim de la meva feina. No només tinc la sort de poder dirigir, també tinc ganes de seguir produint. No n'hi ha prou amb les meves pel·lícules. Estic com en una situació de sobreexcitació. Hi ha gent per aquí amb tant talent que vull ajudar-los a fer la seva pel·lícula. És una sensació de felicitat i gratitud enorme”. Ha acabat l'esmorzar, però abans de sortir al carrer, fa una paradeta davant el plat de pernil.