La llengua és el missatge

Poc importa ja el que ens diuen els nostres polítics, quin és pròpiament el contingut del seu missatge. Parafrasejant Marshall McLuhan i el seu “el mitjà és el missatge”, hem arribat a un punt en què la llengua triada és suficient per traslladar a l’interlocutor (en el context d’unes eleccions, la massa amb dret de vot) com ens posicionem en una qüestió determinada, i més si aquesta qüestió és tan transcendent com la pertinença o no a un cert estat. El contingut del que diem, per sabut, acaba sent irrellevant, mentre que el que esdevé essencial és la llengua triada per expressar-lo. La llengua és el missatge.

La candidata de Ciutadans a la presidència de la Generalitat, Inés Arrimadas, ens va donar una bona mostra d’aquest fenomen en la conclusió del debat electoral transmès per 8tv dijous passat. Després de desenrotllar-se amb notable competència durant tot el debat tot i ser catalanoparlant recent, en l’últim minut es va adreçar a l’espectador només en castellà, tot suggerint: “Molt bé, jo sóc bilingüe i puc fer un debat en català en un mitjà en català, però m’adreço al meu votant en la meva llengua i, molt probablement, en la seva”. Va ser tota una crida d’atenció que va tenir un ressò immediat a Twitter. Els previsibles detractors de seguida ho van censurar com una hipocresia, mentre que els partidaris en van lloar la valentia, la fermesa. En qualsevol cas, davant d’un cop d’efecte d’aquestes característiques, el missatge en si, el contingut d’allò que es decideix dir en castellà, ens passa del tot inadvertit, tant perquè la nostra atenció se centra en el canvi de llengua com perquè aquest contingut resulta prou previsible. Ras i curt, la sensació que ens queda és molt simple, molt primària: Arrimadas va parlar en castellà.

No és casual. El gran funàmbul en l’ús merament instrumental de la llengua amb finalitats polítiques és el seu cap de files, Albert Rivera. No és el cas, òbviament, que ell s’inventés la instrumentalització política de la llengua catalana, el pujolisme ja en va fer gala durant uns quants anys situant-la com a pal de paller de la seva política de país. I no acabaríem si haguéssim de fer una relació de les mesures que el Partit Popular s’ha empescat per delmar i folkloritzar una llengua que, presumptament, és patrimoni cultural de tots els espanyols. La llengua, doncs, no és un factor especialment nou en el debat polític, però és a Ciutadans —i de retruc al PP, gregari en veure’n el rendiment— on la simple utilització d’un idioma llança un missatge més poderós que el missatge mateix. Pareu l’orella quan parli Rivera: el sentireu enraonar en català quan tracti de corrupció, del tres per cent, del cas Millet o de les seus de Convergència; seguiu amb l’orella parada: si parla de l’escola, del model d’immersió lingüística o de bilingüisme s’haurà passat a l’espanyol.

El moviment independentista també està pouant en la llengua com a missatge, no tant perquè els seus candidats estiguin disposats a saltar al castellà a l’estil Arrimadas, sinó per la presència en primera fila de persones que defensen la independència en llengua espanyola. Tenint en compte que en els darrers anys —i mercès a la instrumentalització esmentada del pujolisme— la identitat catalana semblava haver-se construït només al voltant de la llengua, trobar persones que defensin en castellà que Catalunya és una nació i mereix tenir un estat propi ha estat tota una novetat que ha descol·locat més d’un cavernari, que els han acabat titllat d’analfabets i d’estómacs agraïts. Però també el sobiranisme deu estar descol·locat, perquè molts dels que victoregen l’independentisme castellanoparlant són els mateixos que, després, constituirien una Catalunya oficialment monolingüe i amb prou feines admetrien que el castellà és també llengua pròpia.

La llengua és també missatge quan Societat Civil Catalana passeja per les platges una pancarta dient “Yo (logotip de SCC) Espanya”, on el bilingüisme barrecha pren la forma de menyspreu no a una llengua, sinó a dues. O quan el trinomi Mas-Junqueras-Romeva fa una roda de premsa i es destaca que s’han donat respostes en quatre llengües diferents. Ja ho deia Francesc Cambó: “El problema de l’idioma per a una col·lectivitat és un problema polític, és el primer dels problemes polítics, és la primera de les aspiracions polítiques”. Però poc es pensava que el seu mer ús seria, així mateix, polític.