Identitats plurals

Hipotèticament, tot i que tots els greuges exposats pel nacionalisme català fossin certs, justifiquen la voluntat abismal de separar-se d’Espanya i quedar-se fora de la UE? Aquesta és la gran pregunta per a la ciutadania de Catalunya i no l’aclareixen ni les manifestacions massives ni unes eleccions autonòmiques tergiversades perquè els vots siguin interpretats com un sí o un no a la independència, entelèquia sense raó jurídica. És un nou abús polític i institucional a càrrec del nacionalisme. Un vici nacionalista d'origen és parlar en nom de tots els catalans. Però en realitat hi ha diverses classes de descontentament, com hi ha diferents graus de victimisme, com hi ha zones d'indiferència, zones temperades, zones tòrrides i zones gèlides. I en cada cas, la política hauria de saber distingir i prevenir, delimitar conflictes i raonar solucions que possiblement mai seran definitives.

Artur Mas es va fer secessionista quan Espanya estava feble a causa de la crisi del 2008 i ell mateix, amb les seves retallades, havia tingut una contestació social molt acusada. Després del que ha passat aquests anys, fins i tot la solució més imaginativa no apaivagaria els sectors radicals. Però aquests sectors no representen la interrelació d'identitats –catalana, espanyola, europea– que és la realitat de Catalunya. Una realitat múltiple i històricament beneficiada per l'estabilitat econòmica. Per exemple, la necessitat d'un pacte fiscal ha estat ratificada per molts estaments de la societat catalana i és negociable, però és obvi que un no pot fer la comptabilitat segons li convingui. Sense rigor, les institucions decauen. Ara, en plantejar-se la qüestió catalana no és sobrera la màxima prudència, distingir el gra de la palla, tenir molt en compte els diferents graus de la sentimentalitat de Catalunya i crear més empatia amb els molts ciutadans que veuen amb alarma el que pot passar. Fa falta una dosi extra d'equanimitat. Però al final la llei és la llei.

Des dels seus orígens, en el nacionalisme més primitiu es va estendre el desig d'una no-Espanya, però el catalanisme també va tenir la seva hora regeneracionista i va saber que el millor era intervenir en la governació d’Espanya. A partir de la Transició, de manera gradual, el sistema educatiu en més o menys mesura ha assumit aquella voluntat de no-Espanya. No s'explica d’una altra manera el fervor secessionista de part de les noves generacions. És el resultat d'un somni ahistòric que ha donat motiu a un sentimentalisme de la inevitabilitat, la versió mítica de la historiografia nacional que considera inevitable, lineal, que la nació somiada acabi sent un Estat. És més: en la seva molt recent Història mínima de Catalunya, el professor Jordi Canal addueix amb clar rigor que abans del segle XX no existia cap nació anomenada Catalunya, de la mateixa manera que el català és la llengua primària de Catalunya però mai ha estat l'única perquè la pluralitat lingüística ha estat una constant en la societat catalana. Abstret pel seu instint de supervivència, a Artur Mas li falta sentit històric. Fins i tot Prat de la Riba, quan es decidia que el mite de l'11 de setembre fos dia nacional de Catalunya, va suggerir que convenia menys passat i més futur. Són i van ser les conseqüències d'una historiografia unidimensional en què a la nació imaginada se la considera per sobre de l'acció humana, fins a l'extrem que la predetermina i suplanta. Sorprèn que després d'un segle XX en què els determinismes han caigut del pedestal, en el secessionisme català proliferi el fet emotiu que la nació somiada és ineluctable i que no hi ha altres versions factibles ni oficialment dignes de consideració, equitatives. Societat dividida significa cultura dividida perquè es pretén que estigui adherida al sistema simbòlic del nacionalisme, com la invenció d’Els segadors, la sardana o la qüestionable racionalitat històrica de l'11 de setembre. Història crítica –omesa institucionalment– o història nacional no és un dilema exclusiu per a historiadors: és un dilema per a tota una societat d'identitats plurals.

És versemblant que les polítiques de poder instrumentades per Mas acabin generant una crisi de la catalanitat, ja que trenquen amb els consensos mínims i supleixen el catalanisme pel secessionisme populista. En aquest moment, la confusió és molt gran i els vots (indecisos, amagats) es desplacen vertiginosament. El resultat potencial és un panorama molt més polaritzat i d'articulació més que àrdua. La possibilitat d'un catalanisme aggiornato és incerta. Probablement el més immediat siguin la fragmentació i la inestabilitat.

Valentí Puig és escriptor.