Nació o Estat

Una vegada més, es torna a plantejar el problema de la distribució territorial del poder en aquest país com un enfrontament entre Catalunya i Espanya, presentats com a ens essencials i monolítics en lloc de societats complexes on hi ha individus, grups i opinions molt diversos. Només cal llegir la carta del president Mas en què ens revela el que Catalunya “vol”, “estima” o “busca”. Tant de bo aconseguíssim que  baixessin de l'Olimp aquests ens i parlessin per si mateixos. Però ens parlen els seus portaveus –autoproclamats–, que coincideixen, per cert, en alguna cosa: a negar al contrari el títol de nació. Catalunya no és una nació, diuen els espanyolistes; ja li vam concedir “nacionalitat”, fa quaranta anys; va ser massa. Espanya no és una nació, repliquen els catalanistes, sinó un simple “Estat”; o sigui, no és una realitat “natural”, dotada de drets, sinó un ens artificial i imposat.

Què és una nació? S'ha intentat mil vegades definir-la segons criteris “objectius” i no n'hi ha cap que funcioni. Es basa en la raça? Vade retro, Satanàs, el concepte és perillós i està, per sort, obsolet. En la religió? Importa poc en les nostres secularitzades societats i, a més, una religió comprèn moltes nacions i una nació té diverses religions. En la llengua? Hi ha diversos milers de llengües al planeta, sense comptar dialectes (que ningú sap en què es diferencien de les llengües), i tampoc coincideixen amb les nacions. Al final, el que de debò defineix la nació és un element subjectiu: són grups d'individus que creuen compartir certs trets culturals i viuen sobre un territori que consideren propi. El factor clau és, per tant, la creença, la voluntat, l'adhesió emocional dels seus components.

Vistes així les coses, és innegable que Catalunya és una nació, perquè així ho creuen i volen la majoria dels seus habitants. Però, exactament per la mateixa raó, Espanya també ho és; perquè hi ha molts milions de persones que se senten espanyols. I els que es neguen a dir “Espanya”, substituint-ho per “Estat espanyol”, estan ofenent –i ho saben– tots aquells per a qui aquesta paraula té un alt contingut emocional.

L'altre dia, en una carta oberta –ben intencionada, crec–, l'expresident Felipe González comparava incidentalment la situació catalana amb els feixismes dels anys trenta. Va ofendre amb això el nacionalisme català, que presumeix d'un passat democràtic impecable. Va ser un error. Però això no significa que entre nacionalismes i feixismes no hi hagi cap relació. Per contra, el feixisme és, entre altres coses, una afirmació radical de la nació.

Però el nacionalisme es pot combinar amb molts altres projectes i programes polítics. Per començar, pot fonamentar la democràcia; en definitiva, el dret d'una col·lectivitat a decidir les seves pròpies destinacions. Però compte, perquè també pot justificar una dictadura, el dret d'un líder il·luminat, que coneix com ningú els desitjos i destinacions de la seva pàtria, a imposar-los als seus conciutadans sense consultar-los mai res. Igualment, el nacionalisme es pot combinar amb un programa radicalment modernitzador (la revolució Meiji, al Japó), per posar el país en condicions de competir amb els seus rivals; i, a l'inrevés, pot ser contrari a tota innovació, en nom de les tradicions heretades que constitueixen la identitat nacional. El nacionalisme és igualment compatible amb un imperialisme expansionista, sobre pobles considerats inferiors, així com amb l'oposat, un moviment d'alliberament nacional antiimperialista. I pot servir per ampliar els espais polítics (Alemanya, Itàlia, al segle XIX) o per dividir-los, com pretenen avui els nacionalismes secessionistes.

El nacionalisme pot fonamentar la democràcia, justificar una dictadura i ampliar o dividir espais

El nacionalisme és, en resum, una fórmula política versàtil, la més versàtil de totes les que al món modern han servit per legitimar el poder. Amb el que indiscutiblement el nacionalisme es relaciona sempre és amb la creació i l'enfortiment dels estats moderns. Així va passar a Europa i així s'ha repetit als territoris que un dia van ser les seves colònies. Aquest ens incorpori anomenat "nació" ha estat la justificació, la coartada, en què s'han recolzat amb més freqüència els estats moderns, aquelles estructures político-administratives que controlen un territori i la població que l'habita.

Centrem-nos, doncs, en l'Estat i deixem de banda la nació. Deixem l'aspecte emocional –la mama t'estimava més que a mi–, sobre el qual l'acord és sempre impossible, i discutim el pràctic –el pis que et va deixar val més que el meu–, els avantatges i inconvenients que avui pot tenir posseir un Estat. Què significaria un Estat independent per a un ciutadà català actual? Fronteres, els independentistes diuen que no volen crear-les, que pretenen seguir a l'espai Schengen. Moneda, tampoc, ja que prometen continuar amb l'euro. Exèrcit, no és la seva prioritat. Dèficit fiscal, és discutible i, a més, asseguren que són i continuaran sent molt solidaris. Bandera i himne, ja els tenen, els tenim tots, i en abundància. En termes pràctics, fins i tot si el procés de secessió no fos traumàtic ni costós –cosa improbable–, la vida del ciutadà del carrer continuaria sent molt semblant a l'actual. L'única cosa nova serien unes compensacions emocionals: saber que està a casa seva, a Catalunya, fora de les urpes de l'opressora Espanya.

Els que sí que obtindrien una mica més que recompenses simbòliques serien les elits polítiques barcelonines, que passarien de ser autoritats regionals a estatals. Pujarien de rang, augmentarien el seu poder i rebrien més honors en les seves visites a l'exterior. Els ciutadans catalans haurien de pensar-se si val la pena embarcar-se en una aventura tan arriscada perquè se'n beneficiïn només els polítics de la seva capital.

Al món actual hi ha 200 estats, davant d'unes 6.000 comunitats humanes que es consideren nacions

Plantejar l'operació en termes d'estats, i no de nacions, també té l'avantatge que es poden calcular millor les seves perspectives d'èxit. Al món actual hi ha 200 estats, davant d'unes 6.000 comunitats humanes que es consideren nacions. El planeta, reconeguem-ho, seria molt més difícilment gobernable si multipliquem per trenta l'actual xifra d'estats. Augmentar el nombre d'ens sobirans és el contrari de l'objectiu de la Unió Europea, que és disminuir la sobirania dels estats fins a acabar, idealment, fusionant-los. Però, sobretot, no és realista pensar que els estats actuals acceptaran iniciar aquest procés de subdivisió. Menys encara quan el somni independentista català ha portat algun visionari a anunciar les seves ambicions sobre els països del seu imperi medieval (també sota el franquisme ensenyaven els nens a somiar amb les possessions “espanyoles” del gran moment imperial: Amèrica, Portugal, Orà, Alger…). És obvi que França no vol ni sentir parlar d'un Estat nou amb ambicions irredemptistes sobre el seu territori.

No es veu, per tant, viabilitat a una declaració d'independència que el Govern espanyol recusaria, que no seria reconeguda pels estats europeus ni per gairebé cap altre del món, que seria conflictiva i costosa i que només beneficiaria alguns polítics. Aquesta és la meva anàlisi. Espero haver-ho exposat de manera raonada i no haver escrit cap “libel incendiari”, senyor Mas. Per cert, la carta de González tampoc ho era, excepte aquella desafortunada referència.

José Álvarez Junco és historiador.