El gran negoci de Franco amb la guerra

Franco va fer fortuna amb la Guerra Civil. Al seu proper llibre, l'historiador Ángel Viñas (Madrid, 1941) revela aspectes desconeguts sobre l'origen del patrimoni del dictador, mort fa 40 anys, que desmunten el mite del seu desinterès cap als diners. Al marge dels seus honoraris oficials, Franco es va enriquir per vies que avui acabarien davant els tribunals, com la venda de cafè donat el 1939 pel Brasil o una “gratificació mensual” que li va pagar la companyia Telefónica.

A La otra cara del Caudillo (Crítica), que es publicarà el 22 de setembre, Viñas desvela que el dictador va ingressar el 1940 en un dels seus comptes 7,5 milions de pessetes, que equivalen “més o menys a 85,6 milions d'euros del 2010”, per la venda de cafè que havia donat el dictador brasiler Getúlio Vargas. “No veig la raó per la qual Vargas podria haver fet un donatiu a Franco a títol personal, de dictador a dictador. Probablement devia suposar que el seu homòleg no es beuria el cafè que podria obtenir amb 600 tones de grans. Entenc, doncs, que el més probable és que es fes implícitament bé al poble o l'Estat espanyols”, sosté l'historiador a l'obra. El cafè era un dels productes que més escassejaven durant la postguerra i, per tant, un dels més demandats en els circuits il·legals de l'estraperlo.

Sota la direcció de Francisco Franco Salgado-Araújo, primer i responsable de la Secretaria d'Estat de Franco, el cafè brasiler es va lliurar a la Comissaria de Proveïment i Transports, organisme estatal que depenia del Ministeri d'Indústria i Comerç, perquè el distribuís als governs civils, que es van encarregar de vendre'l a les seves províncies segons el preu públic marcat per l'Administració (12,48 pessetes per quilo). Viñas va descobrir l'import total de la venda en un document de l'arxiu del Palau Reial, on consta que la recaptació total va ascendir a 7,5 milions de pessetes, “exactament l'import que figura a la relació de comptes del Caudillo tancada a 31 d'agost del 1940”.

D’on surten, tants diners?

L'extracte dels comptes de Franco corresponents a aquella data va ser difós per la revista Tiempo el 2010, tot i que no s'aclaria l'origen d'aquells 7,5 milions. Allà s'observen sortides de diners, que el dictador destinava arbitràriament a diferents obres o persones, com la reconstrucció del castell de la Mota o l'ampliació d'un col·legi religiós de les Adoratrius de Valladolid. El més sorprenent es troba al capítol d'ingressos, on consta un “donatiu mensual” de 10.000 pessetes de la Compañía Telefónica Nacional, l'accionista principal de la qual era llavors l'empresa nord-americana ITT. La quantitat equivaldria a 11.000 euros actuals, segons Viñas. “Políticament el cas és significatiu. Des d'abans de la Guerra Civil el Govern espanyol havia tingut relacions no sempre harmonioses amb la ITT. Durant el conflicte, la Compañía Telefónica va assegurar el servei a les dues zones en què va quedar dividit el país, tot i que el president de la ITT, el conegut i temut coronel Sosthenes Behn, anticomunista furibund, no va trigar a declarar-se a favor dels revoltats. Acabat el conflicte Franco va bloquejar els esforços de la ITT per reprendre les seves operacions a Espanya”, es recull a l'obra.

Viñas no ha aconseguit esbrinar quan Telefónica comença a pagar el dictador ni durant quant temps ho fa, però considera “totalment improbable que actués al marge de la ITT en aquest delicat assumpte”. “Com és notori, la nacionalització es va retardar”, afegeix.

El 31 d'agost del 1940, Franco disposava de 34,30 milions de pessetes en diversos comptes, nodrits en bona part amb aportacions de simpatitzants de la seva causa després de la subscripció nacional oberta per finançar la guerra. Malgrat que Ángel Viñas puntualitza que Franco també va fer donatius i obres amb aquests diners, pressent una altra finalitat última: “Les meves sospites apunten cap a la possibilitat que es quedés amb la major part dels fons acumulats”. En un parell d'anys, afirma, “va aconseguir una fortuna gens menyspreable, en part gràcies a mecanismes fins ara no aclarits”.

El seu milionari saldo bancari el 1940 resulta sorprenent tenint en compte que la seva nòmina mensual el 1935 era de 2.493 pessetes (desvelada al març per EL PAÍS) i que el 1940, ja com a cap d'Estat, va percebre 50.000 pessetes en concepte de salari anual. “En qualsevol cas, ni estalviant tots els seus emoluments com a cap de l'Estat i com a capità general, més la gratificació de Telefónica, és possible que Franco pogués acumular els saldos bancaris de què disposava l'agost del 1940”, afirma Viñas. “Aquesta, versemblantment, no va poder ser cap altra que la reassignació de donatius”, agrega. “L'altra via d'enriquiment possible és que Franco s'hagués apropiat de part de la dotació de la presidència de Govern o de cap de l'Estat a partir del 1937. Fos quin fos l'origen, em sembla immoral”, explica l'autor per telèfon.

Malgrat que durant les últimes dècades s'ha avançat notablement en la investigació històrica sobre la guerra i la dictadura, les finances de Franco encara estan entre ombres amb excepcions com la de Mariano Sánchez Soler al seu llibre Los Franco, S.A. (Oberon, 2003) o el reportatge de Javier Otero a Tiempo.