Una de sang i fetge amb Muntaner

Jaume I, Pere II, Alfons X el Savi... La reialesa passava per casa tan sovint (“l’alberg de mon pare en Joan Muntaner, qui era dels majors albergs d’aquell lloc e era cap de la plaça”) que el petit Ramon Muntaner de Peralada va decidir que lligaria el seu destí a aquella pompa i espectacle que desprenia la fastuosa cort. Com fos. I ho va fer de manera especial, com a imprescindible funcionari i polític que acabaria fins i tot prestant diners al monarca (Jaume II de Mallorca), però també com a soldat en creuar-se amb l'horda de catalans més temibles i brutals de la història, els almogàvers. I la narració de les seves proeses i abusos (seu és el mític “Desperta ferro!”), així com les 32 batalles “entre de mar i de terra” que ell va dir que va viure, el van convertir en el més famós dels quatre grans cronistes medievals de la literatura catalana (amb Jaume I, Bernat Desclot i Pere el Cerimoniós).

“Hi posa lírica i inventa, és clar, però no ho fa per una qüestió política; si alguna cosa ens ensenya avui Muntaner és a alertar-nos sobre mirar-se en excés el melic: els catalans hem fet coses bé i coses malament, hem matat... No tot pot ser autocomplaença”, apunta el medievalista Stefano Cingolani, comissari de la diminuta però concentrada exposició El temps dels almogàvers. La crònica de Ramon Muntaner que, fins al 23 de novembre, commemora al Museu d'Història de Catalunya els 750 anys del naixement del personatge (1265-1336).

A dues columnes estretes, caplletres i fins i tot ús de tinta vermella a principis de cada capítol (com a mínim, en el manuscrit incomplet de 1353 que posseeix la Biblioteca de Catalunya i que s'exposa), ha arribat fins avui el text de Muntaner, la més llarga i popular de les quatre cròniques. Intuint potser sàviament que no es pot escriure fins que no s'ha viscut, no va començar a redactar-la fins al tram final de la seva existència. Ho va fer un 15 de maig de 1325, trobant-se ja ben situat a la cort i els negocis (va ser tractant de teles de qualitat) i amb certa intenció de servei intel·lectual com a conseller dels monarques de la Casa de Barcelona.

Amb el recurs (una mica gastat en l'època) de l'encàrrec diví (un home se li apareix en somni i li diu que és voluntat de Déu que relati els extraordinaris fets que havia viscut al servei dels reis catalanoaragonesos), Muntaner abastarà des de la gestació del mític Jaume I (1207) fins a la coronació d'Alfons el Benigne (1328). Arrencat de la seva Peralada natural amb 20 anys per una invasió francesa que era un dany col·lateral de la guerra que Pere II havia iniciat pel control del Mediterrani, Muntaner anirà deixant rastres per tota la geografia de la futura Corona d'Aragó. Així apareixerà a València (on és gestor del sempre generós botí que es genera al nord d'Àfrica, la qual cosa el vincularia amb el tràfic d'esclaus), a Mallorca (on entre 1286 i 1298 farà fortuna i participa en la conquesta de Menorca) i a Sicília, com a destacat guerrer en la defensa de Messina.

Allà, aquell setembre de 1300 va ser crucial en la seva vida. En el fragor de la guerra va conèixer Roger de Flor, jove d'origen alemany, fill de falconer, templer, que per mantenir la seva fortuna s'havia fet pirata, arribant a atacar vaixells als ports de Palma de Mallorca i Barcelona. L'admiració del sempre impressionable Muntaner el va portar a convertir-se en administrador dels negocis del pirata i a aquest en futur personatge de la seva Crònica (“E tornar-vos he de parlar d’un valent hom de pobre afer, qui per sa valentia muntá, a poc de temps, a més que null hom qui anc nasqués (...) car los afers seus qui avant se seguiran foren fets molt meravellosos e de gran cosa, e qui tots són reputats, e deuen ésser, al casal d’Aragon”).

Roger de Flor va ser el nexe entre Muntaner i els salvatges almogàvers: va acabar de “canceller i mestre racional” de la Companyia Catalana comandada pel primer, al capdavant d'uns quants centenars de cavallers i uns dos mil (o quatre mil, segons les fonts) almogàvers, que en 36 vaixells es van oferir a l'emperador de Bizanci Andrònic II per lluitar contra els turcs. En el que és l'episodi més popular del seu text, Muntaner no escatima sang i fetge,si bé els protagonistes l'hi posen fàcil: els almogàvers, a l'origen gent rude de muntanya adobada a la batalla fronterera contra musulmans i després mercenaris, combatien amb una espècie de samarra i a peu i escassament armats però atacaven amb gran violència i per sorpresa i no estaven per a regles d'honor: tiraven els cavallers a terra i mataven les seves muntures. En el moment de la traïció bizantina i l'assassinat de Roger de Flor, Muntaner era el capità del campament base dels almogàvers a Gal·lípoli, que va defensar victoriós d'un setge duríssim. “Aquí va trobar el gustet a això de la guerra”, fixa Cingolani.

Després d'abandonar la Companyia Catalana el 1307 (i perdre el seu botí després de ser presoner i robat pels venecians) i tornar a la Corona d'Aragó (1315), previ pas per Sicília i ser governador de l'illa de Gerba, Muntaner va aprofitar l'estabilitat del regne i la de la seva llar (es va casar a València amb Valençona el 1311 i va tenir tres fills) per instruir-se: sorprenentment, només tenia coneixements bàsics de la Bíblia i quatre coses de trobadors i narracions caballeresques. Va llegir, doncs, més, cròniques i novel·les franceses, que potser el van ajudar a forjar aquell estil ple d'expressions populars i refranys i aquella vocació de text per ser explicat, amb la seva famosa falca: “Què us diré?”.

Mort a Eivissa, de la qual era lloctinent reial (batlle) des de 1332, la seva Crònica, que va escriure en tres anys, va influir al Tirant lo Blanc i es va recuperar amb la patriòtica Renaixença. Víctor Balaguer va escriure una obra de teatre (Los Pirineus) i Àngel Guimerà, Lo camí del sol. Episodis narrats al text han arribat a il·lustrar cromos de la història de Catalunya, com els de la Xocolata Juncosa, de 1932. A Cingolani l'ha inspirat una biografia de Muntaner (Ramon Muntaner de Peralada, a Base), que des de la que va fer Rafael Tasis el 1960 no en tenia una d'actualitzada. Novetats? "Que venia d'una família adinerada de mercaders, que era un bon catòlic però també un integrista notable, que no era soldat de formació, que va traficar amb esclaus i que va tornar a Peralada alguna vegada", enumera l'autor. Vida d'història novel·lesca, certament.