Nus amb molt art

En el procés d'aprenentatge de qualsevol artista una de les disciplines clàssiques a superar era la de pintar nus, majoritàriament femenins, al natural i en qualsevol tècnica; des d'oli a l'aquarel·la passant pel carbonet o el gravat. Per això, tots els pintors que gaudeixen ara de reconeixement i fama, dels clàssics als més avantguardistes, tenen en els seus orígens obres en les quals les figures es mostren nues. La majoria són actituds plàcides i relaxades, com si estiguessin descansant, però també provocatives, eròtiques i gairebé pornogràfiques, plenes de sexualitat. Una mica de tot això és el que mostra l'exposició El nu en l'art, que es pot veure a la galeria barcelonina Francesc Mestre (Enric Granados, 28) fins a finals de setembre, en la qual s'han reunit 70 obres realitzades per Picasso, Miró, Guinovart, Martí Alsina, Clarà, Rebull, Domingo, Pidelaserra, F. Gimeno, Aristides Maillol, Togores o Sert, entre molts altres. Una mostra que neix amb la intenció, explica el veterà galerista, de “posar en relleu artistes poc coneguts, perquè la Guerra Civil o la falta de museus han fet que passin desapercebut i només els coneguin quatre o cinc”. És el cas de l'exquisit nu signat per Torné Esquius, d'escassa producció i biografia poc coneguda, recuperat recentment també pel MNAC en la seva col·lecció permanent amb quatre de les seves misterioses obres.

“Són pintures de joventut però de totes les èpoques, perquè hi ha autors que van conrear el nu durant tota la seva vida”, destaca Mestre, que relata la petita història que amaga cadascuna de les obres. Com Tres nus en color realitzada el 1951 per Ramon Rogent, un autor que va morir en accident d'automòbil set anys després quan anava a visitar Picasso a França. L'obra es va poder veure a la Biennal Iberoamericana de Barcelona d'aquell any amb el títol Composició, tal com testifica un dels segells que conserva en la seva part posterior i que Mestre ensenya gustosament, mentre destaca que la història de les obres es conserva en la seva part posterior. Costa 12.000 euros, però la seva grandària i els seus colors intensos no poden competir amb el traç simple del carbonet d'obres com la de Joan Miró (50.000 euros i la més cara) realitzada el 1917, tot i que signada el 1927. “Va ser un esbós d'una obra de 1918 que avui es conserva als Estats Units”. L'obra de Miró està al costat d'una altra de molt semblant d'Enric Cristófor Ricard. “Compartien estudi en aquella època a Sant Pere mes Baix, per això comparteixen temàtica i model, ara bé, Ricard té una seguretat en el traç que Miró mai va tenir, encara que Miró va ser un gran artista, no hi ha dubte”, remarca Mestre.

De Picasso se'n poden veure dos gravats (tots dos amb els únics nus masculins de la mostra) realitzats el 1966 i 1967 tal com recorda la data posada per l'artista. “Tenia una facilitat extraordinària per crear, perquè en el realitzat el 17 de juny del 1967 hi posa que és la segona planxa que feia aquell dia”, assenyala el galerista.

Mestre no deixa passar per alt els tres nus d'Esteban Vicente per comentar que una de les seves obres presideix molts dels actes de Rajoy a la Moncloa, on rep altes personalitats diàriament. “Amb Zapatero en aquella sala hi havia quadres de Miró, però en ser català suposo que Rajoy va preferir canviar-los”, comenta divertit.

Moltes de les obres no estan signades. “Era molt corrent perquè els artistes consideraven que el dibuix era com fer dits per als pianistes. Prenien anotacions, posaven la data, però no se signaven moltes vegades. Tanmateix, després els seus hereus s'encarregaven d'autenticar-los estampillant la seva signatura feta amb motlle. Però això no va en detriment de l'autenticitat”, comenta l'expert després de mostrar un segell i una signatura de Ricard Alsina en una obra del seu pare Martí Alsina, un dels autors més representats en l'exposició.

“Els artistes, excepte els conceptuals, han fet nus tots, perquè és una constant en tota la història de l'art, la majoria postures de descans plenes de sensualitat, encara que unes altres ben pujades de to”. Com les obres d'Opisso en les quals les models estan plenes de sexualitat pels quatre costats. “Les més explícites les signava amb pseudònim”, comenta Mestre.

Davant d'un petit dibuix de Togores, “de l'etapa de París, realitzat amb un sol traç, en el qual hi ha molta precisió i cap possibilitat de marxa enrere”, el galerista recorda l'anècdota que va protagonitzar Picasso quan li van preguntar en una entrevista quant trigava a fer un dels seus dibuixos d'un sol traç: “65 anys” va dir el geni malagueny, que era l'edat que tenia llavors.