El Cigala, un artista vidu

“Bona nit, Los Angeles. Estic feliç de poder compartir amb tanta gent bona i afició a la bona música. Tant jo com els meus companys estem contents i feliços i, res, us donem les gràcies per ser aquí. Thank you, very much”, i van començar els compassos de Simples cosas.

No era veritat. El cantant no podia estar feliç. Però es va transformar quan va pujar a l'escenari. Diego Ramón Jiménez Salazar, el Cigala als discos i cartells, s'ha quedat vidu. La nit abans del concert a les dues de la matinada, s'apagava la vida d'Amparo Fernández, la seva parella durant més de 25 anys. Amb ella va tenir dos fills i es va convertir en el pilar més ferri de la seva carrera.

L'audiència no sabia que 45 minuts abans, l'artista va arribar al camerino enfundat en un pijama de tall xinès de ras blau fosc, amb la mirada amagada en unes ulleres de sol i arrossegant les babutxes. Amb el cos recolzat en Yelsy Heredi, el seu contrabaix, repetia “quina barbaritat, quina barbaritat”, mentre se subjectava el cap amb les dues mans. A mesura que passaven els minuts, Julio César Fernández, road manager, fill d'Amparo Fernández, estrenant orfandat, va començar a fer l'últim cop de planxa al vestit de dol: jaqueta amb solapa de vellut, camisa blanca i ratlla als pantalons. Diego va demanar col·liri per alleujar els ulls encesos en sang i un esprai que mitigués la tristesa agafada al nas. “No puc, no puc, no puc”, murmurava. Però va poder. Va poder més que cap nit. Més solemne i ficat en si mateix que cap altra actuació. El desenllaç, no per esperat, ha estat menys dolorós.

El Cigala, un artista vidu

Amparo no va voler alarmar el clan que dirigia amb fils invisibles. Durant sis mesos es va tractar del càncer que patia amb gran discreció a Miami. El Cigala va començar a sospitar. No va quedar més remei que dir la veritat, que aquell tumor sense importància estava prenent el control de la situació. El 8 de maig, amb la notícia calenta, es va trencar en un concert memorable a Carnegie Hall. Nova York als seus peus. La matriarca, ordre en el seu caos, li va demanar que no deixés de cantar, que passés el que passés, seguís als escenaris.

A Los Angeles va complir la promesa. Amb la dona de cos present, es va entregar com si no s'hagués d'acostar mai més a un micròfon. Va haver-hi espai per al dolor extrem en Inolvidable i el seu missatge a mida, “a la vida hi ha amors que mai es poden oblidar”. A Vete de mi, va fer seu un vers: “Tengo las manos tan deshechas de apretar que ni te puedo sujetar”.

Ni un senyal de sensibleria. Només va haver-hi or massís, com el que li adornen les mans, els canells i el coll, en la nit més amarga.

Amb Soledad va arribar l'arravatament, sense gairebé reprimir el plor i la veu trencada: “Para siempre los crespones. Ay, mi soledad. Ay, vuelve ya. Tú, vuelve ya”. La tensió va ser majúscula amb Está lloviendo ausencia: “Y nos despedimos así, como si nada, sin mirarnos, sin hablarnos, sin besarnos, sin tocarnos, nos despedimos así como si nada, cada uno a su camino, cada cual con su destino. Se quedó un lugar vacío de tu cuerpo a mi delirio, laberinto insoportable de tristeza”.

No va haver-hi bisos ni comiats llargs. Tampoc una confessió final que desfermés les emocions. El Cigala va ser un professional amb lletres majúscules, va deixar de costat la seva pena per donar sabor a la vida dels altres. Entre línies, en notes trencades, es va deixar escapar el dolor, que va disfressar amb un passeig per les taules.

“Gràcies a la vida”, al final de la cançó del mateix títol, van ser les últimes paraules del rei dels flamencs. Los Angeles mai va saber el que veritablement bategava en el cor d'aquell noi que es va criar al Rastro de Madrid. Diego va emprendre el viatge de tornada a la República Dominicana, el seu lloc de residència. Allà serà la incineració de la seva dona, la que per primera vegada no hi era en tornar al camerino. La cerimònia serà en la més estricta intimitat a Punta Cana, el seu paradís de pau i inspiració.