Els Pujol no estaven sols

El dissabte de la setmana passada, 25 de juliol, festivitat de Sant Jaume Apòstol, es va complir un any de l'escrit de Jordi Pujol comunicant a l'opinió pública que la seva esposa, Marta Ferrusola, i els seus fills tenien dipositada una important quantitat de diners des del 1980 en bancs estrangers a causa d'un llegat, atorgat al marge del testament, donat pel seu pare Florenci Pujol, mort aquell any. Pocs dies abans de la seva confessió, es va publicar la notícia que s'havia descobert a la banca andorrana uns fons no legalitzats a nom de Marta Ferrusola i quatre dels seus fills l'origen dels quals estava sent investigat per l'autoritat competent. En el seu escrit, Pujol no va aportar cap prova, potser va pensar que n'hi hauria prou amb la confiança en la seva paraula d'honor.

Naturalment, ningú el va creure, ni tan sols la seva germana i el seu cunyat, i des de llavors no s'ha esbrinat amb certesa gaire més, però la compareixença de tota la família Pujol i altres possibles implicats davant la comissió parlamentària creada a aquest efecte ha generalitzat la convicció que els fons descoberts a Andorra no estan lligats al presumpte llegat originari sinó als negocis que part de la família ha dut a terme durant els últims vint-i-cinc anys per la seva capacitat d'influència a l'Administració de la Generalitat.

En realitat, la confessió de Pujol era la guinda que faltava a una situació ja límit, basada no només en els insistents rumors que circulaven sobre alguns fills des de feia molts anys, sinó també, entre d'altres, pel cas Palau, un famós escàndol, parcialment provat per confessió de part, que afecta directament el partit de Pujol i és el motiu que la seva seu estigui embargada cautelarment pel jutge encarregat del cas. Per tant, l'aiguat que va suposar la insòlita confessió de Pujol queia sobre terra mullat.

Per aquestes raons, i també per no aportar cap prova, ningú el va creure i al seu partit, també els seus col·laboradors més propers, de manera bastant cínica i deslleial, es van desmarcar del seu antic màxim líder, el van deixar sol i abandonat, el van desposseir dels seus càrrecs honorífics i el van obligar a abandonar les prebendes inherents a la seva situació d'antic president de la Generalitat. De ser-ho tot va passar a no ser res. Així és la vida, encara més la política; així són també, de vegades, els amics, o els que consideraves amics.

Raons d'Estat justifiquen aquest tracte? Potser alguns puguin invocar-les: és comprensible que s'intenti mantenir al marge, en el que es pugui, el partit. No obstant això, per a amics no hi ha justificació alguna: l'espectacle del “campi qui pugui” i “fa veure que no em coneix”, molt propi de la part més fosca de la condició humana, ha estat revelador. Els presumptes implicats no són només els Pujol: darrere seu n'hi ha molts més, que ara no surten a la foto, s'amaguen i callen.

És evident que en els negocis que es fan a l'empara del tràfic d'influències sempre hi ha dues parts: el que influeix i el que es deixa influir. Aquest segon forma part del Govern o de l'Administració Pública, pot ser un càrrec polític de primer rang (per exemple, ministre, conseller, director general) o un funcionari o assimilat, càrrec de lliure designació o interí. Un cas de corrupció sempre necessita la indispensable col·laboració del que calla i obeeix, no la llei, com és el seu deure, sinó una persona amb poder –fàctic o legal– que en tot cas li mana fer allò que la llei no permet. Se'n diu prevaricació, d'aquest delicte.

Però no només són imprescindibles els corruptes de l'Administració, sinó també la part de la societat que es beneficia d'aquesta corrupció, aquella altra que espera el seu torn per beneficiar-se'n i, finalment, la que no la denuncia per no enemistar-se amb el poder i evitar represàlies. Hi ha tot un món d'empresaris, executius, professionals liberals, membres de sindicats i patronals que constantment obtenen favors del poder a canvi de no denunciar les seves presses. Aquests també són responsables de la corrupció. Finalment, hi ha aquells mitjans de comunicació que no poden indisposar-se amb qui els subvenciona, ajuda, concedeix permisos a emissores de ràdio i televisió, reparteix arbitràriament la publicitat institucional i, fins i tot, compra cada dia milers d'exemplars de diaris.

Pujol i família no estaven sols.