Un ‘Cop’ contra Catalunya

Un fantasma plana sobre Catalunya: el d'un Cop contra l'Estatut, el d'un Cop contra la legalitat catalana, el d'un Cop, en definitiva, contra els ciutadans catalans. Això sí, paradoxalment ideat, planificat i que s’executarà per catalans. Es tracta, doncs, pròpiament, d'un autocop.

Alguns anuncien que si en les eleccions (falsament) plebiscitàries del 27-S triomfa la llista independentista d'Artur Mas i companyia –ja sigui de manera solitària o bé en companyia de la CUP, ja sigui en nombre de vots populars o d'escons–, per la meitat més un, s'obre la via directa a la independència. I se’n legitima qualsevol declaració unilateral.

Aquest anunci no constitueix, com aparenta, l'aplicació al cas català de la regla democràtica del govern de la majoria. No. Al contrari, suposaria la violació frontal de la legalitat. Atenció, aquestes línies no es refereixen directament a la legalitat espanyola, sinó específicament a la catalana.

Legalitat catalana? Encara que englobada en aquella pel principi de jerarquia normativa, Mas, que l’ignora, sempre es va reclamar, en l'episodi del 9-N, com un servidor seu. I també com un entusiasta de la legalitat "que s'esdevingui", segons figurava al seu programa electoral: literalment, que "ocorri" o "es produeixi" (sic), aquest oportunisme antijurídic de lleis elegibles a conveniència pròpia.

I el seu conseller de Presidència, Francesc Homs, que equipara la llei democràtica espanyola a la dictatorial ("en època de Franco també hi havia legalitat") per menysprear la democràcia, es mostra entusiasta d'una "legalitat catalana", que segons ell no existeix, sinó que "hi serà".

Potser oblida que ell mateix va contribuir a redactar-la. Però desmemoriat o no, hi ha una llei catalana, l'Estatut o Constitució interna de Catalunya, que és al mateix temps llei orgànica espanyola, i que en el decisiu títol VII no va ser modificada pel Tribunal Constitucional.

I aquest títol VII és clau perquè conté la norma per la qual es va poder modificar la norma màxima. L'article 222 estableix que, entre altres condicions, la reforma de l'Estatut "requereix el vot favorable de les dues terceres parts dels membres del Parlament".

És a dir, no n’hi ha prou amb la majoria simple de la meitat més un, sinó que s'exigeix una majoria reforçada, qualificada. Així passa aquí i en tota democràcia quan s'adopten decisions de gran transcendència política, i singularment, modificacions constitucionals. Així ho va recordar el Tribunal Superior del Canadà en la seva esplèndida resolució sobre el Quebec.

No es tracta d'una simple formalitat prescindible en un moment de gran intensitat històrica, sinó precisament d'una garantia d'estabilitat, de seguretat jurídica i respectabilitat política. A la mateixa Unió Europea molts debats polítics es referencien a l'existència o inexistència de base jurídica per prendre una decisió, i al requisit d'unanimitat, o de majoria qualificada, o simple. L'Estatut és clar sobre aquest tema, i qui pretengués violentar l'article 222 estaria clavant un Cop mortal a la legalitat catalana, fins a deslegitimar-la completament.

Un cop d'Estat o un simple autocop de nació –com seria aquest– implica la subversió de l'ordenament i l'ocupació il·legítima de les institucions, o la seva desnaturalització; amb auxili, de vegades, d'una violència indiscriminada, preferentment militar: no sempre, com il·lustra el del general Primo de Rivera el 1923 (simple pronunciament) i d’altres consultables a Técnicas de golpe de Estado, de Curzio Malaparte (Planeta, Barcelona, 2009).

Si Mas (i Homs) desconeixen aquestes regles democràtiques bàsiques, els postcomunistes que decoren la seva llista haurien de desenterrar-los les reflexions d'Enrico Berlinguer arran del Cop d'Estat de Pinochet a Xile, l'11 de setembre del 1973. Llavors, el llegendari secretari general del PCI va concloure en la impossibilitat d'aconseguir el socialisme democràtic amb el suport de només un terç de la població i va propugnar la necessitat del que va anomenar "compromís històric".

Pregunteu-vos també: per què alguns nacionalistes –i, per tant, en teoria, defensors de la nació en el seu conjunt– no exigeixen motu proprio, per a alguna cosa tan transcendental com una secessió, comptar amb una majoria reforçada de ciutadans, com existia per fer un referèndum? Com és que es parapeten, i estarien contents, en aconseguir el suport de mitja nació, i ni tan sols en vots populars, sinó en escons? Aquesta pretensió és nacionalment vergonyosa, democràticament oprobiosa i un escàndol per a qualsevol Estat de dret.