Primera línia europea

El fracàs de la candidatura espanyola per presidir l'Eurogrup ha accentuat la falta de pes del nostre país en els principals ressorts del poder europeu, però aquesta circumstància no ha de conduir al derrotisme. Si això era cert des de molt abans de la votació sobre Luis de Guindos, encara ho és més en vista dels moviments que s'estan començant a produir per tractar de reformar el funcionament de l'eurozona, dotar-la de mecanismes de govern més estables i constituir un Fons Monetari a escala europea.

La proposta llançada pel president francès, François Hollande –seguint treballs anteriors d'experts–, parla tant de constituir un grup d'estats que actuï com a avantguarda, una espècie de club dins del club europeu, com de formar un Govern econòmic de la zona euro. Els contactes de les autoritats franceses amb les alemanyes, italianes i espanyoles constitueixen una oportunitat per reintroduir Espanya en els moviments que s'estan produint entre els estats més conscients del fet que l'eurozona no pot durar amb mecanismes de govern en realitat informals, com ho és el mateix Eurogrup. La crisi de Grècia, encara lluny d'haver-se tancat, ho posa de manifest.

El pla francès té raons internes i externes. Des del punt de vista interior, es tracta d'una palanca d'acció no només contra l'extrema dreta –que s'oposa a tot el que impliqui cedir més competències–, sinó contra els sobiranistes que abunden entre diferents sectors de l'arc polític francès. Però el Govern de París tampoc es vol plegar de braços davant la deriva d'una eurozona molt tocada per la traumàtica solució donada al cas grec. Sense la institucionalització de la zona euro, es consolidaria de manera massa desequilibrada un lideratge alemany sobre Europa que preocupa a París per la possibilitat de quedar-se despenjada de Berlín, just en moments de dubte sobre el futur de la Unió. Una preocupació que en realitat en tradueix moltes altres en vista del curs confús dels esdeveniments continentals.

Espanya s'ha de mantenir molt atenta a aquestes iniciatives i fer el possible per explicar en les importants decisions que es perfilen en l'horitzó proper. No es pot deixar que uns altres cavil·lin, es moguin i negociïn com si no anés amb nosaltres. A Espanya sempre li ha anat molt bé tot el que es refereix a ser i formar part d'Europa. Compte, doncs, a tractar el tema com si fos de segon ordre. Aquest país ha de tornar a la primera línia dels protagonistes d'una convergència política més gran entre europeus.

És veritat que el període preelectoral i les inquietuds derivades del desafiament dels independentistes catalans consumeixen moltes energies. No obstant això, la societat espanyola necessita que el Govern i les principals forces polítiques emprenguin una tasca de fons per recuperar pes i presència a les institucions europees. El pitjor seria deixar-se portar per la tendència a refugiar-se en els interessos sobiranistes o la temptació de restablir una Europa amb fronteres, que la generació anterior de grans dirigents comunitaris creia haver arraconat.