La fi de debò

El que s’ha vist abans de res a l'últim ple d'aquesta desena legislatura (en què gairebé no s’ha legislat), ha estat la votació dels dictàmens aprovats a la comissió sobre el cas Pujol i d’altres trastorns opacs. El Parlament ha acceptat totes les resolucions presentades? Gairebé. Dels 397 punts de què constava el document, tan sols se n'han rebutjat vuit. Una nimietat, però quina nimietat!

Per exemple, el Parlament s'ha negat a aprovar el paràgraf en què s’afirma que el president Mas podria tenir coneixement sobre que el seu pare guardava diners sense regularitzar a Liechtenstein mentre ell era conseller. Ha estat el grup del PP qui ha demanat a la Mesa que es llegissin aquestes línies en veu alta per riota de la part corresponent de l'hemicicle, i el vicepresident segon, el convergent Lluís Corominas, les ha pronunciat allunyat del micròfon, intentant que ningú el sentís. Els populars han remugat i, ara sí, ja ha començat la votació. Llavors, d'entre els escons, ha aparegut la cavalleria republicana amb els dos dits del vot en contra alçats per salvar el tipus al president en una batalla de Little Big Horn dels draps bruts. De la mateixa manera l’han hagut de socórrer quan s’ha suggerit l'amistat entre els fills de Pujol i alguns alts càrrecs del Govern durant el mandat de Mas. ERC és un partit que quan se’l mira fa una cosa, i quan no se’l mira, en fa una altra totalment oposada, ja que després sí que ha votat a favor d’un text en què s'ha assenyalat a Mas com a beneficiari d'un compte bancari a Liechtenstein durant 24 anys, quan era el màxim responsable de la Hisenda catalana.

La reprovació de l'expresident Pujol era inevitable, i en aquest punt ningú ha pogut ni ha volgut fer res per lliurar-lo de la humiliació. Ningú? No, és clar, els convergents, els eternament seus, s'hi han oposat. El seu últim portaveu a la comissió, l'advocat David Bonvehí, ha sortit a la tribuna d'oradors per explicar que va néixer el mateix any en què va ser investit Jordi Pujol, que se l’estima més que a en Shin-chan i que si hi ha hagut alguna cosa inútil i que no li ha agradat en tota la legislatura ha estat precisament aquesta comissió. Només l’ha aplaudit el seu grup. Realment, el grup de cada orador ha estat l’únic que l’aplaudia, i algun cas ni això, la qual cosa ens permet fer-nos una idea de l'abstracció i de la falta de companyonia entre els partits quan es tracta de temes tan transcendents com la corrupció política. Ha semblat que més aviat es votava per conveniència, de manera que al llarg de la sessió els vots dels grups s’han atret i repel·lit com imants esbojarrats, excepte els de la CUP, que han estat nerudians (callats, absents), ja que s'han negat rotundament a votar. I no obstant això, aquesta gloriosa comissió ha estat el motor profund de la legislatura. En aquesta comissió la democràcia ha estat present una jornada rere una altra, un enfrontament rere un altre. Ens ha mostrat que el debat, el fet de preguntar-se, el fet de plantar cara als poders més sinistres, no només val la pena haver-ho intentat, sinó que representa la finalitat de debò d'una democràcia. Ha molat molt.