Vull un gintònic, no una amanida

Malgrat els molts detractors que té la ginebra, de l'apogeu del vodkatònic, del llançament del vi de Jerez als còctels, i de la insistència dels roms a convidar-nos a les seves festes per acabar com a actrius acabades, el gintònic segueix sent el rei de reis a l'Olimp del còctels. Als que ja fa dues dècades que som fidels al pontificat d'aquest beuratge, cada dia ens resulta més difícil trobar ànimes en pena que, com nosaltres, caminen pel purgatori dels amants del gintònic de tota la vida, aquest que no combrega amb el barroquisme al qual la indústria del bon beure ha sotmès el nostre fidel company de fatigues etíliques.

Però esclar, els espanyols hem fet del gintònic gairebé un estil de vida. Al nostre país, el gintònic s'ha transformat ja en una altra cosa, fins a tal punt que fora de les nostres fronteres, consideren el "gintònic espanyol" com un gènere a part. Als EUA, al Regne Unit, Itàlia, Suïssa o Alemanya, és molt complicat trobar un gintònic carregat de floritures com aquí, tot i que sembla que és un fenomen que s'està obrint pas. Ens hem begut l'enteniment o ens estan reeducant per al consum? O potser és que ala resta del món no saben beure gintònic?

A l'era dels gots iglú

Comencem pel principi. Un got de tub evidentment no es va dissenyar per gaudir de les aromes del cubata que t'estàs prenent. És més, fins fa uns quants anys no crec recordar que ningú acostés el nas al got del seu cubata (el que pensés el bàrman podia ser de traca), tret que la garrafa fos tan escandalosa que cantés la Traviata entre els glaçons.

Però ara resulta que l'hem d'ensumar, i per això hi ha els gots amples i les copes de bola, menys còmodes que el got de tub però que mantenen més bé el fred i la fragància. Com que el gintònic ha de mantenir-se fred, la bola de la copa es transforma en un iglú, una mina a cel obert de blocs de gel que ja augura que qui no begui ràpid empassarà aigua.

La febre dels gintònics amanida

Després que el bàrman transformi el teu got en el nou lliurament d'Ice Age, comença l'espectacle. Després de decidir entre els quatre milions i mig de ginebres que el local ofereix (fa uns quants anys només podíem triar entre quatre o cinc), ens poden arribar a oferir infinitat de tipus de tòniques, algunes de molt bones com la clàssica Schweppes de tota la vida, la Peter Spanton o la Markham. Depenent de la tria, el bàrman transforma la barra en una improvisada cuina de Masterchef i comença a tirar potingues i herbes a la copa amb l'objectiu de potenciar les aromes. Llorer, baies de goji o de ginebre, gerds, pètals de rosa, cardamom, pebre de Cubeba i tota una enorme orgia de botànics comencen a surar al teu gintònic. A vegades hi ha tantes coses verdes que fan venir fins i tot ganes d'afegir-hi oli i vinagre. El gintònic ja ha desaparegut, ja és una altra cosa; el gintònic s'ha convertit en una amanida.

Visca el copazo viejuno!

Tenint en compte que s'ha convertit en un negoci molt rendible, la gent s'ha tornat boja del tot amb el gintònic amanida. Però boja, boja, boja. El preu mitjà d'un gintonic a l'espanyola ronda els 9 euros, i a poc a poc es van introduint als locals menys especialitzats i més de tota la vida. A mi, a més, que ja no reconec el gust del meu gintònic, em resulta molt complicat beure'm una copa a la qual haig d'estar constantment apartant els ensopecs. I no cal dir que molts som incapaços d'associar un gintònic amb fruites com el mango, el kiwi o els nabius. Digueu-me purista, antiquat, vell, antihipster, mamarratxo, el que vulgueu, però jo encara sóc fidel als meus principis, que són cinc: la meva ginebra és normaleta, el meu got és un tub, el meu botànic és una rodanxa o una pela de llimona, la meva tònica és la de tota la vida i el meu preu no supera els 5 euros.

Però el que mana és el paladar de cadascú. Que cadascú begui el que vulgui i que pagui el que pugui.