Un miler de persones acomiaden Leopoldo Rodés

“No hi ha cap benedicció més gran que deixar aquest món amb la immortal corona d'un bon nom”. Amb aquestes paraules del Talmud va concloure el massiu comiat que la societat civil catalana i espanyola va oferir a un dels seus pilars, l'empresari Leopoldo Rodés, mort la setmana passada en un accident de trànsit. El funeral es va celebrar a l'església de Santa Maria del Mar de Barcelona, un enclavament de línies essencials i rigoroses, tal com va ser la marxa de Rodés per la vida, ple a vessar.

Tothom va voler donar el condol a la vídua de l'empresari i mecenes, Ainhoa Grandes, asseguda amb els fills del primer matrimoni de Rodés i els néts. Aquests van protagonitzar la part més emotiva quan van llegir, al final, una carta al seu avi.

Els treballadors del Macba, un dels seus projectes de mecenatge més destacats, van acudir a acomiadar-lo juntament amb el director en funcions, Bartomeu Marí. El món de l'art, representat per galeristes (Joan Antonio Maragall, Joan de Muga, Carles Taché), responsables de fundacions (Elisa Duran, de La Caixa; Mercedes Basso, d'Arte y Mecenazgo), comissaris (Nimfa Bisbe, Gloria Moure) i artistes com Miralda i Frederic Amat, no va ser el cercle més nombrós. Entre les gairebé mil persones hi havia polítics (el president Mas, l'exalcalde Trias, Rodrigo Rato, Francesc Homs, María Llanos de Luna, Narcís Serra...) i, sobretot, empresaris, com Joan Andik, de Mango; els fills de l'editor Lara; Juan Luis Cebrián, president de Prisa; Miquel Roca, president del Patronat del MNAC; el duc d'Alba i el marquès de Griñán. Tampoc hi van faltar nombrosos periodistes i molts curiosos que, barrejats amb els fotògrafs situats al peu de l'escalinata, esperaven veure algun personatge habitual de la premsa rosa, com Jaime de Marichalar, Nati Abascal amb el seu fill i l'actor Juanjo Puigcorbé.

El cardenal Martínez Sistach va recordar la seva tasca social, només un esment, com si en la mort Rodés volgués mantenir la discreció que va tenir en vida. El Virolai, himne a la Mare de Déu de Montserrat, va tancar la cerimònia mentre Bach va acompanyar la sortida, semblant a un acte social perquè, diu el Talmud, “quan un mortal mor després d'una vida plena hauríem d'alegrar-nos: ha completat un llarg viatge”.