Obra i mort de novel·la de l’arquitecte Ferragut

Adesiara la mort, sovint, sempre, esqueixa, estronca, enterra a l’oblit i fa néixer el passat. Alguns cops una extinció sobtada, un òbit de bòtil —de cop, sense remei— o una agonia lenta i dolorosa amb corcs i crancs que roseguen, decora la vida i l’obra de l’extint, fan de primera qualcú notable que tocava vèncer l’oblit.

A vegades hi ha llibres com estels solitaris que justifiquen un autor i un protagonista, queden a la memòria inoxidable del lector i suren a l’arxiu immens de les biblioteques o d’Internet. Alguns títols revelen les raons d’un tema central, documenten, fan pensar o dibuixen un personatge que no és de circumstància. Reten el goig de la lectura i la curiositat perquè copsen, descobreixen, alimenten contra la ignorància o, justament, també, són un exercici que recerca la bellesa, intenta nítidament despertar una lucidesa. També perfilar els clars i obscurs.

La mort tràgica, criminal, misteriosa, indeterminada, a l’estil de Pasolini, o a la siciliana —o als dos estils alhora mascarats, potser—, de l’arquitecte José Ferragut, a la Mallorca de 1968, no ha estat esbrinada. Ja no ho serà. Ferragut és una figura i una llegenda, fou i és la seva immensa obra feta, pública, civil, privada, religiosa —molta—, de centres escolars, hotels, urbanitzacions, torres de pisos... i els seus films, fotos, santcrists, mobles o dissenys de calzes. En parlen i embafen ara del seu dau de vidre com de coure, la torre buida de Gesa, a devora la Seu. Isolat, al cul i la retxe del mar a la badia de Palma, estorba i està mitificat, no saben què fer-ne; és privat, l’ha de recomprar Cort, Palma. Noltros. És un edifici post mortem, l’obrà un altre arquitecte ajudant (José Falcón) i el projecte no és sencer.

A José Ferragut Pou, un burgès nat a la classe mitjana, enriquit, solitari i entotsolat, al barri de la catedral, l’han documentat en un llibrot que val la pena. Titulat amb el seu nom i la llegenda El arquitecto. Ha estat confegit pel seu nebot hereu del despatx i de l’ofici, José Ferragut Canals, la filla d’aquest, la periodista Mar Ferragut i l’analista Jaime J. Ferrer Forés.

És magatzem d’informació, triada, una peça quadrada que cana, pam de llarg i pam de través, com una rajola blanca. Mostra molta cosa del singular autor, catòlic, exigent, rar, geniüt, exmilitar del 36, modern i clàssic. En 30 anys feu més de 2.000 projectes i tenia 20 empleats al seu estudi. Era el temps del boom urbanístic a l’Eixample de Palma, com la seva notable cantonada rodona de Margalida Caimari-Aragó, de la grisor de nou règim dominant, l’expansió hotelera i el broll de doblers arreu i d’algunes ordres religioses que feien ulls grossos —o potser en duien part— al contraban.

Ferragut maldà el 1964 de la “dictadura burocràtica”, dels “grups de pressió” que “falsejaven la veritat” a les instàncies d’Urbanisme, locals i provincials i del Ministeri de la Vivenda. Quan feia plans i urbanitzacions trobava barbaritats” que li fessin suprimir espais lliures a la badia de Pollença. En una carta de 1966 a Antonio de Moragas, cappare català de gremi col·legial, assenyalà els “arquitectos del Movimiento: García Ruiz, Izquierdo..”. Del primer, "conseller de Falange", diu que el “prestigio político nace de su actuación en los primeros días del Movimiento”.

En una carta al director a la premsa local anuncià un escrit contra las “anomalías” e “inmoralidades” de les autoritats professionals del seu sector. A Canuto Boloqui, camisa vella a la dictadura, delegat de la Vivenda, el 1965, denuncià l’erràtica política en contra dels espais públics. Un altre cop assenyala José Alcover —megaarquitecte oficial qui fou president de la Diputació– com autor pioner als desgavells hotelers arran de mar encetà “la carrera per créixer en altura”. Alcover és el pare d’un insult fet hotel sobre l’arena de cala Galdana, Menorca, i víctima de la cèlebre anècdota del ministre de Franco Manuel Fraga demanant-li: “qui ha fet aquest desbarat?”. Era ell, autoritat, gestor del pla provincial, arquitecte oficial i president de la Diputació.

Ferragut demanà salvar el paisatge de les illes “del egoismo de los urbanizadores”. Evolució d’allò oficial nacional catòlic a l'aparent modernitat. Acabà la guerra d’alferes ‘nacional’ i feu més via a la professió. Va ser arquitecte d’Aviació i feu pavellons i bases militars. En aquell temps, l’Exèrcit reformà la casa presa a qui havia estat batle de Palma, el republicà Emili Darder assassinat. Un forat negre. Ferragut, una marca, precursor dels cursets de Cristiandat intentà ésser un urbanista moral al temps del boom i, també, sembrà l’illa de símbols i creus de voluntat trencadora.

L’urbanista, soci i arquitecte de March, Gabriel Alomar Esteve, el tengué devora i a mitges als negocis immobiliaris d’obertura de Jaume III, Mercat de l’Olivar i la plaça Major. Alomar, factòtum de Belles Arts, protegit i protector, fa un apunt a les seves Memòries, un plec d’estampes lleugeres: el veia de “caràcter difícil —tal vegada per trobar-se acomplexat per un problema íntim— però amb un gran sentit de l’arquitectura molt interessant com aliat. Tendria un final desgraciat i tràgic”.

Ferragut potser —a qui li importa?—, era homosexual, en secret per decisió i exigència de l’època de plom. I va morir sota l’ombra de la violència sexual o d’un assassinat manat per revenja per mor d’haver tocat interessos de solars i sous, de butxaca a grans urbanitzacions frustrades, escapçades.

La dictadura perseguia, detenia i humiliava, afaitant una cella, als gais. Al llibre no ho diu però l’arquitecte va patir per això o amb aquest pretext un procés d’exclusió professional. Un amic i col·lega seu narrà que anà a testificar a l’expedient de purga moral sobre la seva intimitat. Viatger sensible, home culte, col·leccionista de pintura i música, cercava evadir-se al continent.

Un dia, abans dels 60 anys el liquidaren. Un col·lega pollencí narrà a l’hora, amb la sang calenta: “an aquest home l’han fet matar”. Sabia que havia dit i gesticulat davant alguns prohoms del règim corruptes que havien passat d’alçar el braç a la romana, la salutació feixista del falangistes, a parar la mà baixa, per a cobrar, a fer l’egipci. Qui sap. Res no és escrit ni testificable. Cas arxivat, assassinat sense autor.

Els germans i hereus de l’arquitecte, davant la tragèdia, un home mort sol, important, encarregaren una investigació privada a un detectiu. El mateix resultat que la policia i jutge, res, ombres i incògnites. El novel·lista Guillem Frontera, l’home de moda de Sicília sense morts, va escriure en calent de jove un llibre Cada dia que calles (1969), una novel·la quasi realitat que tenia l’eco i els fets de Ferragut. Frontera de jove fou estudiant intern, seminarista de la Porciúncula, a s’Arenal-Platja de Palma, la gran obra avantguardista —a la brasilera de Brasília— de l'arquitecte víctima. El projecte durà prop de vint anys. Frontera, un dels articulistes que cal llegir i que no s’ha cremat en 45 anys d’escriptura, no ha dit res més del cas.

En Gabriel Janer Manila, una altra ploma clàssica de la pedagogia i la literatura, ara escriu unes notes de dietari, unes memòries i detalls del seu temps. A la presentació del llibre de Quan siguis lliure de sa filla més famosa, Maria de la Pau Janer, l’autor de L’abisme —altre memòria d’estudiant amb religiosos—, anticipà que té coses a dir sobre el cas escandalós de la mort misteriosa de Ferragut. Del context oficial de recerca policial posterior a la mort que tocà un literat. El seu amic Josep Maria Llompart, poeta i prologuista, patriarca i alt funcionari d’Obres Públiques, pressionà ofès i es queixà per les sospites —infundades— llançades sobre l’adéu a Mallorca del poeta Jaume Vidal Alcover.

Vidal havia partit cap a Barcelona, a viure, en les dates posteriors al crim de Ferragut. La policia cercà i envià a demanar al poeta de L'hora verda. Totalment innocent, aliè. Baltasar Porcel ripuntà a la literatura una paròdia de la vida privada dels amics de Vidal Alcover, homo de casa bona i protegit i distant de Llorenç Villalonga, l’autor de Bearn. Gairebé mig món de les lletres mallorquines de més de 65 anys rodejà Villalonga (mort el 1983), senyor amb xofer i criades. També Frontera i Janer. L’arquitecte José Ferragut era veïnat seu, al mateix carrer, Estudi General, al barri de la Seu, de canonges i moixos i ara souvenirs horripilants.