L’hússar de Josefina

Creia que ho sabia tot sobre els hússars fins que l'altre dia em vaig assabentar amb gran sorpresa i cohibició que el tinent (i després capità) Louis Hippolyte Charles plantava margarides al crypsimen –un cultisme que significa exactament això que us esteu imaginant– de Josefina. Aquesta activitat jardinera era només un dels passatemps eròtics –dignes de Lady Chatterley i del seu guardabosc– als quals es lliuraven la ja llavors dona de Napoleó i el seu amant, un hússar ben guapo; un veritable esport de risc si es té en compte que al marit, heroi d’Arcole i futur emperador dels francesos, el feia enfadar notablement que l’anomenessin, encara que ho fessin en veu baixa (!), le géneral cornaparte. Napoleó, per cert, solia acabar les seves enceses cartes a Josefina amb un “J'embrasse ta petite forêt noire” tan sentit com inesperat. I jo que pensava que la frase més inspirada del cors era "França només admira l'impossible"!

A mi, entusiasta seguidor dels relats militars tipus La batalla, de Patrick Rambaud, 1812: La trágica marcha de Napoleón sobre Moscú, d’Adam Zamoyski, o el que estic llegint ara, l’increïble Waterloo del novel·lista Bernard Cornwell reciclat a historiador, les aventures amoroses de l'època no em deien res. Res comparable a una bona càrrega de cavalleria... Tot i això, fa poc, quan vaig visitar l’Hermitage d’Amsterdam la formidable exposició Alexander & Napoleon & Josephine (fins al 8 de novembre, no us la perdeu), que dibuixa la relació del trio (el tsar admirava l'emperador abans de convertir-se en enemics i va vetllar per l'emperadriu després de la caiguda de Bonaparte), la meva inclinació natural pels fets bèl·lics napoleònics s’ha obert a altres interessos diferents.

Bonaparte era d'una fogositat artillera i l’encenia encara més la perícia amatòria de la seva esposa criolla

D'entrada, em va captivar, a l'exposició, el gran desplegament d'uniformes, espases, pistoles i banderes. I és que tenen el sabre que va usar l'emperador a Marengo, el bastó de mariscal de Davout i la famosa àguila del 4t Regiment d'Infanteria de línia capturada per la cavalleria de la guàrdia imperial russa a Austerlitz! En plena immersió èpica (l'estendard dels cosacs d’Astrakhan!), em vaig sorprendre a mi mateix admirant un meravellós vestit femení de batista i seda i de tall imperi que una vegada posat no havia de deixar res, però res, a la imaginació. Submergit en pensaments irreproduïbles vaig acabar topant amb un quadre de Josefina que semblava que em somreia burleta, sense obrir gaire la boca –i és que se sap que tenia molt mala dentadura–.

Marie Josèphe Rose de Tascher de La Pagerie (1763-1814), nascuda a Trois-Îlets, a la Martinica, ja era una dona madura quan el seu protector Barras, que en aquell temps era el seu amant, la va posar, fatigat, en braços del jove Bonaparte. Vídua –del general Alexandre de Beuharnais, guillotinat–, mare de dos fills i sense fortuna però cèlebre per l’ardor que la caracteritzava, Josefina (a qui Napoleó va rebatejar amb aquest nom) es va casar amb el prometedor general cors com a modus vivendi, falsificant la seva edat quatre anys i decidida a seguir passant els dies de cintura en avall a la seva feliç manera. Al principi la van afalagar la passió i la gelosia de le Petit Cabron, com diria Arturo Pérez-Reverte.

Bonaparte, poc experimentat (l'historiador Andrew Roberts el qualifica d’“inepte sexual”), era d'una fogositat artillera, i és que per alguna cosa la seva arma preferida era el canó, i l’encenia encara més la proverbial perícia amatòria de la seva veterana esposa criolla, una de les tècniques de la qual era el ziga-zaga (?). Aquestes tècniques sembla que devien ser en realitat poc necessàries ja que Bonaparte era d'anar directe a l'objectiu -fossin els prussians o la selva negra-, i amb prou feines treta la mà de la pitrera ja te l'havia posat al damunt. És cèlebre l'anècdota de la nit de noces en què mentre el general atacava amb tot, el gosset de la seva dona, Fortuné, li va clavar un traïdora mossegada a la rereguarda, cosa que va provocar tal crit a Napoleó que Josefina va pensar, contenta, que el seu marit venait d’atteindre l’extase.

Més tard, Josefina va estar encantada que el seu chat botté, com ella l’anomenava, marxés a combatre a Itàlia (s'explica que li va regalar un petit anell de pèls del pubis trenats perquè se'l col·loqués com un íntim nomoblidis al voltant del membre –avui n’hi hauria prou amb una autofoto–), i va tornar a la seva rutina d'amants, una llarga llista entre la qual hi havia, segons algunes fonts, un jardiner, diversos ajudants de camp i fins i tot alguns negres, cosa exòtica per a l'època, i fins Murat. Consumit entre la glòria i un irrefrenable desig per la seva dona, Bonaparte no parava d'escriure a Josefina cartes que fan posar vermell i que ofereixen una perspectiva diferent del vencedor de Wagram, Marengo i Austerlitz (“et beso els pits i més a baix, molt més a baix”; “vinc demà, no et rentis”).

Quan el general descobreix la infidelitat, amenaça amb afusellar l'oficial

Mentre Napoleó lluita a Itàlia és quan el beau lieutenant Hippolyte (nascut a Romans el 1772) fa la seva aparició, que immediatament es converteix en amant de Josefina, seduïda per la seva cara bonica i el seu caràcter encantador i divertit, per no parlar de com atrau un hússar en uniforme i més si és hàbil a acariciar l'as de trèvol, com es deia llavors. Malgrat que tot París coneix l'affaire, Josefina no dubta a endur-se Hippolyte a Itàlia amb ella quan Bonaparte la reclama. El mateix Napoleó eleva el jove a capità del 1r Regiment d'Hússars, però quan descobreix que està embolicat amb la seva dona l’escomet en un atac de ràbia i amenaça d'afusellar-lo. Josefina aconsegueix calmar el general i segueix amb Hippolyte mentre Bonaparte marxa a la conquesta d’Egipte. Quan s’assabenta que la parella continua el seu idil·li, decideix divorciar-se i només amb les súpliques prometedores de la seva dona, que deixa definitivament l'hússar, es decideix a no fer-ho.

La història no té cap final edificant: Hippolyte va tenir una vida molt profitosa, va adquirir terres (sembla que amb diners d’assumptes tèrbols) i fins i tot un castell, i va sobreviure a les guerres napoleòniques –cosa que era ben difícil si s’era hússar de cor– i als mateixos Napoleó i Josefina, fins que va morir el 1837, ric i fins i tot famós (va servir d’inspiració a Balzac a un dels seus personatges). Quin un, l’hússar!