L’homo qui va córrer per por dels ‘skins’ a Lisboa

Miquel Ensenyat Riutort, cap pelat, barba curta, cara redona, té la pell de coure vell lluent. Sol fer un mig somriure. És un homo gros, ha passat pels 45 anys, és xerrador, un pèl tímid i no sempre guaita l’hora al rellotge. Va néixer a Anglaterra, on son pare i sa mare treballaven a l’hostaleria, eren emigrants de Sóller i Maria. Per això és bilingüe anglès/català, sa mare usà algun pic a casa l’idioma forà en retornar a l’illa enyoradissa.

Sap les llengües i les oracions abstractes dels oficis antics perquè tenia “vocació sacerdotal”. Estudià sis anys, dels 18 fins al 24, Teologia i Filosofia –és diplomat en Educació Social–. Era la promesa dels coritos, els missioners dels Sagrats Cors que serven les icones del santuari de Lluc, Cura, Sant Honorat i el monestir de la Real. Amb la flama de Ramon Llull són caus del catalanisme cultural i religiós, ara colpejats per una denúncia per presumptes abusos sexuals a un menor contra un antic prior; la víctima ha actuat d’adult.

Ensenyat arribà al poble d'Esporles amb 20 i pocs anys per a treballar d’educador entre la joventut. Tot just ara acaba de fer un gran salt, una fua més a la seva carrera, personal i política. Serà el president del Consell de Mallorca del tripartit PSOE-MÉS-Podem, en un Govern trufat, intercomunicat i participatiu, “sense capelletes”, digué.

Obra amb l’experiència d’ésser batle d’Esporles durant deu anys –després de guanyar una moció de censura, el 2005, contra el PP–. El municipi mallorquí de cinc mil habitants, bell poble tallat per un torrent, amb dues viles, la nova i la vella, és al fons d’una vall, als empits de la muntanya de Tramuntana, devora i enfora de Valldemossa i Banyalbufar.

Es va fer seu el poble –i per al PSM, que ara és per a MÉS per Mallorca– des d’una candidatura local. Esporles té molt de jovent, natalitat alta, classe mitjana i tradicional. Fou una comunitat d’arrel obrera, socialista i republicana, per les fàbriques tèxtils que hi havia. Ara és un indret residencial i dormitori amb cases de preu car pel veïnatge de Palma i la universitat i la singularitat del redol.

Ell no s’arrufa ni dissimula, per dir allò que creu o és. El 2011, sent candidat al Consell i batle, envestí el bisbe de Mallorca, Jesús Murgui; es va dir “consternat”, com a home de fe, gai i catòlic, per la "floridura" reaccionària contra els matrimonis entre dones o entre homes. “Em sorprèn profundament que l’Església ens consideri, als gais i lesbianes, el principal problema en moments de crisi, penúria i dolor”.

Es va casar el juliol del 2013 amb Alberto Coego, gallec, que duia el Bar Siset de Palma, districte federal pels nacionalistes, on ell, de vegades era darrere la barra i feia gintònics amb manya i ofici de bon beure. A la seva boda pública, a la possessió d’alçada de la vila, Son Ferrà, un estimat ca gran (gos) que ja no hi és va portar les aliances fins als nuvis i l’autoritat oficiant –Xisca Torres–. La parella i els convidats cantaren a cor La playa de La oreja de Van Gogh a l’ombra de l’emparrat.

No tot han estat flors i dolces. Un veïnat del poble el va singlar amb una corretja, a les dues de la matinada, dins casa seva, la nit de les berbenes, per queixar-se del soroll de la bulla festiva. Al seu perfil de Facebook féu pública una carta d’amor –oberta– i un exercici de transparència i denúncia. Contà com el 1998, a Lisboa, s’enamorà de son home, Alberto, mallorquí resident, que era de viatge com ell a l’Expo. Detallà la seva primera besada a un banc d’un parc, a la llum de la lluna. I com, de cop, esdevingué la por: “El primer ensurt que rompé de cop la màgia del moment i la transformà en por en qüestió de segons: cinc skinsheads ens havien rodejat, tres davant i dos darrere: “Per què nos vos tornau a besar una altra vegada per noltros?” .

Els pelats ultradretans els envoltaren però s’escapoliren perquè la parella cridà: “Policia!”. Però qui serà president de Mallorca fou de bell nou estret i amenaçat pels feixistes redemptors, conta com l'escometeren: “Tu! Marieta!”. No vaig esperar sabre què volien i vaig arrancar a córrer, i ells a darrere. Record els batecs, i l’alè espès, entre la por i l’esforç físic, semblava que el cor no em cabia dins la post dels pits...”. Un taxi el salvà d’ésser presa dels perseguidors. Fumador durant vint anys, a règim alternativament, va fer via, cap avall a les llambordes velles lisboetes.

L’autoritat mallorquina alternativa per l’esquerra majoritària de tres cames, socialistes, ecosobiranistes i emergents, té quelcom de valent i iconoclasta. És formal i capaç de pintar de blau cel els mobles vells de la padrina, de dur una americana comprada de segona mà a una tenda de solidaris i marginats de Deixalles o de mostrar al Twitter unes xules espardenyes de tela de color i d’espart d’una sabateria popular del poble.

Aina Salom, socialista que fou consellera de Sanitat i regidora d’Esporles, sòcia i discrepant, d’ell diu: “N’Ensenyat va arrasar, és bo. M’hi entenia bé, es pot discutir amb ell. Tingué de batle un poc de tendència a la megalomania, amb grans piscines, centres, cuines comunals, cases de muntanya”. Ell fou imputat i exonerat –en menys d'un any– per un cas de subvencions dobles a uns promotors d’excursions.

L’escriptor Biel Mesquida, afí a les seves causes polítiques potser, creu que “és un home tranquil, intel·ligent, bon estrateg, que pot dirigir bé el vaixell del Consell”. Mateu Ferrer, central periodista polític, recorda que el PSM en un moment pensà en Ensenyat, catalanista d'església, com a nova cara i màquina total pel nacionalisme, per alçar-lo com a líder electoral, en lloc de Biel Barceló, qui sembla que ha fet el cim a les urnes.

Fora por, deu dir, la por d’anys d’haver de mostrar-se com és: “Corria davant la por, ni desgraciadament va ser la darrera (...), no tant amb les cames com amb el cor i les idees: a l’escola, a l’institut, amb els amics, davant la família, davant jo mateix...., davant bisbes, cardenals i fins i tot del mateix Papa, davant de segles d’història i per descomptat davant polítics”.