Candidat Pedro Sánchez

Esperava amb expectació la posada de llarg del pròxim candidat a la presidència del Govern d'Espanya pel PSOE, Pedro Sánchez. El vaig veure sortir a la palestra com si acabés de guanyar unes eleccions. Radiant d'optimisme. També el vaig veure sortir amb la seva dona i a ella amb el polze aixecat en senyal d'“això és bufar i fer ampolles!”. Però de tota aquella parafernàlia, el fet que més em va atreure va ser la immensa bandera espanyola que li servia de fons. (Em va quedar el dubte de si aquella bandera era, proporcionalment, tan gran com la que es va instal·lar, per ordre d'Aznar, a la plaça madrilenya de Castilla). Del que no em va quedar cap dubte és que encara se segueix amb la mateixa exigència d'exhibicionisme patriòtic.

Després dels símbols, igual de respectables vinguin d'on vinguin, van venir les paraules. Però per moments, em va semblar que aquelles paraules amb prou feines arribaven a distreure'ns de l'ensenya exposada. Sobretot perquè el que se sentia eren generalitats, qüestió curiosa tenint en compte la necessitat que hi ha, ara mateix, de concrecions més importants.

Va parlar d'atur, però no va resumir com l'escometrà, encara que ja és d'agrair que no prometés per a la propera legislatura liquidar-lo d'un cop de ploma, com va augurar l'ínclit ministre d'Hisenda. Va parlar també de corrupció, un tema enunciat amb l'oportunitat exigida encara que tampoc va donar pistes de com el seu partit col·laborarà per eradicar-lo, explicant, amb perdó del lector pel meu fatalisme, que caldrà començar a acceptar que, com la desocupació, també hi haurà sempre una corrupció estructural. Vaig tractar d'extreure, de tota la seva al·locució, un tema estrella. Em va semblar que aquest tema era el federalisme. Va citar l'Estat federal de la mà d'una fèrria convicció més que mai socialdemòcrata, per part del seu partit quan arribi a la Moncloa.

Francament n'esperava més d'aquest espinós assumpte. Parlar de federalisme sense citar cap mesura concreta (excepte vaguetats voluntaristes del tipus “serem valents perquè tots els espanyols se sentin reconeguts”), encara que fos merament simbòlica (en la línia de la grandiloqüent exposició de la bandera espanyola), és no comprometre's a prendre's la qüestió de l'estructura de l'Estat amb la serietat i la urgència que exigeixen.

Jo no sé si el candidat Pedro Sánchez sap tot el que podria fer per oferir una alternativa creïble a l'independentisme. Sap el senyor Sánchez quants catalanistes, quants, no serien independentistes si veiessin que els governants (tant hi fa si són del PP o del PSOE) miressin per la seva llengua com si es tractés d'un assumpte d'Estat. Que és el que és en el fons, un assumpte d'Estat. Tinc un fill que treballa a Estocolm. M'explica que acostuma a assistir a les conferències que programa l'Institut Cervantes a què està convidat. Me'n lloa l'excel·lent organització. Però em comenta que sempre li queda la sensació que si fos suec, li seria molt difícil deduir que a Espanya, a part del castellà, existeixen més llengües. Algunes tenen tants parlants com Suècia, Finlàndia o Dinamarca.

Al fil d'aquesta qüestió, suposem que un festival de música lleugera com és Eurovisió tingués més futur que el que un desitjaria per a un esdeveniment tan barroer. Com tothom sap, els països assisteixen a aquest festival, com si es tractés d'un Mundial de futbol, a competir en excel·lència cançonera. Generalment els  artistes participen cantant en la llengua del país que representen, encara que cada vegada més les llengües autòctones són suplantades per l'anglès. Espanya sempre ho ha fet en castellà. No és això incompatible amb la realitat lingüística de la nostra pell de brau? Per què no podria un o una solista o grup fer-ho en gallec, astur, català o basc? És clar que algú podria, amb relativa raó, adduir que per participar amb peces de tan poc calat artístic, fetes totes les excepcions, en un entorn tan festiu, tant se val en la llengua que es canti. Però es dóna la circumstància que aquí no s'està ventilant la categoria d'Eurovisió ni la contribució dels seus artistes a l'erari artístic de la humanitat, sinó simplement al fet que els participants espanyols no ho puguin fer en les seves llengües maternes si desitgessin fer-ho.

Fóra bo que algú del seu partit informés el candidat del PSOE que Joan Manuel Serrat, el 1968, no va poder cantar en català a Eurovisió perquè el franquisme li ho va prohibir.