Monocolor i independentista

La ruptura de la federació entre Convergència i Unió a Catalunya, després de 37 anys d'associació, ha tingut com a conseqüència la sortida dels tres consellers democratacristians amb què comptava tradicionalment el Govern català i la seva substitució per altres de convergents i independentistes. Per primera vegada Catalunya estarà governada per un Govern monocolor i partidari completament de la secessió.

Destaca el nomenament com a vicepresidenta i nova portaveu de l'actual consellera de Benestar Social, Neus Munté, amb un currículum sindicalista, que substitueix en les tasques de relació amb l'opinió pública el conseller Francesc Homs. És una reacció a l'ascens de Podem i de les coalicions alternatives, i sobretot al desplaçament de la polarització nacionalista en favor de la polarització social. Fascinat per l'èxit de Colau a Barcelona i Carmena a Madrid, Mas voldria convertir la mobilització sobiranista en una candidatura moguda des de la societat civil. Per aquest motiu, la clarificació i depuració que significa trencar amb UDC va acompanya de la crida a les entitats cíviques independentistes perquè promoguin una llista “amb el president”, ja que no han volgut donar suport a “la llista del president”.

La jugada ha estat rebuda amb estupefacció pels seus aliats, que no esperaven aquesta última pirueta tàctica. Esquerra ja ha anunciat la seva pròpia llista oberta, encapçalada per Oriol Junqueras amb el nom d'Aliança per la República Catalana. L'ANC i Òmnium, entitats multipartidistes, han promès discutir la proposta. Artur Mas ha arribat a suggerir que prescindeixin del seu nom per encapçalar la candidatura única tan anhelada. Si el timoner del procés arribés a retirar-se deixaria de tenir sentit la data del 27-S i la seva eventual lectura plebiscitària. Les enquestes revelen una incòmoda paradoxa: les llistes independentistes sumen més per separat que juntes.

Volent aclarir-ho, Mas ha sembrat la confusió. Amb el seu primer Govern completament convergent pot anar a les eleccions catalanes anticipades, o aguantar fins al final de la legislatura.