La nit va ser negra

Va ser l'última nit del Sónar, i va ser negra no perquè els balladors entonessin un Pobre de mí acomiadant-se fins a l'any proper, que potser també encara que les seves cares no ho denotessin, sinó perquè la música d'obediència negra es va imposar en termes artístics gràcies a les actuacions de FKA Twigs, Flying Lotus i els nacionals Pxxr Gvng. Això sense oblidar l'èxit aclaparador del segon concert al Sónar de The Chemical Brothers que van aconseguir posar tot el públic del polígon Pedrosa davant del seu escenari, que va provocar la que ha estat probablement la concentració de públic més gran en un sol escenari en tota la història del Sónar.

Va ser impressionant, ja que el SonarClub és un hangar senzillament descomunal on caben desenes de milers de persones i en el qual amb prou feines es podia entrar mentre actuava el duet anglès. El públic que arribava d'un altre escenari es topava amb un mur humà que només podia franquejar-se si s'hi accedia per la part posterior, on el públic depassava fins i tot els límits de l'hangar. El duet, que va interpretar el mateix repertori que la nit del dijous, es devia endur una impressió notable, fins i tot per a uns artistes com ells, acostumats als banys de multituds. Però això era el Sónar, i quan tot el personal es decideix per un concert de manera simultània ja no se sap molt bé on buscar l'espectacle, si a l'escenari o a la pista. Està vist que la festa, allò lúdic que es diu ara amb aquest notable ús dels sinònims, sempre tindrà cabuda en un festival que valgui la pena, i ho és, i també sensat i obert als negocis.

Abans, coincidint amb la trista actuació de Duran Duran, un peix fora de l'aigua, un espectacle visual paupèrrim, una banda a la qual se li va fer enorme el mateix escenari que després es va quedar petit amb Chemical Brothers, la pauta la marcava FKA Twigs. La recepta no sembla tenir misteri, un entorn sonor boirós, una mica fosc i inquietant sobre el qual planeja una veu sensual, perfectament modulada projectada per una artista carismàtica, capaç de moure's sensualment encara que d'una manera gens òbvia, mentre interpreta com si fos un mocador de seda caient vaporosament. Vellut a la boira. Es podria dir que fa rhythm and blues, però no us l'imagineu del convencional, sinó un de més contemporani que s'arrossega sense pressa, una mica "bristolià", gairebé mai accelerat, orientat cap al ball i que sempre ofereix un perfil trencat i que FKA Twigs va executar amb tres músics que tocaven percussions tractades. Com a exemple podeu agafar una de les peces que va interpretar, Two Weeks. Sensualitat sense sucre.

Més tard, al mateix escenari, Flying Lotus, un home orquestra que es diu Steven Ellison, va oferir un espectacle fascinant al seu concert, que estava situat a l'interior d'una estranya forma geomètrica en la qual rebia projeccions psicodèliques i coloristes. Per la seva banda ell, visible dins de l'estructura a la penombra, portava dos llums al cap que recordaven vagament als que van fer servir Orbital al Sónar de 1.995, encara que, a ell, li donaven un aspecte d'insecte sinistre amb forma humana. La seva música és com deixar oberts de forma simultània i amb cabal diferent setanta aspersors. Traducció, capes i capes de so, en aquest cas emparentat puntualment amb el jazz que no li faltaven uns greus demolidors. La seva actuació, entre el públic hi ha qui afirmava que es va limitar a posar pistes del disc i ficar-hi uns quants efectes, va tenir un petit llast, i és que com que You're Dead és un àlbum de cançons, els silencis entre tema i tema trencaven la musicalitat torrencial de l'actuació. El mateix Flying Lotus fent sessions en altres Sónar ha estat molt més continu i embriagant, tot i que malgrat ells el seu concert va merèixer indiscutiblement la pena.

Finalment la gresca va esclatar amb Pxxr Gvng, davant del seu escenari només es van situar dos tipus d'espectadors: els amics del grup i la premsa nacional. Actuant com una veritable colla, a escena va arribar a haver-hi prop d'un parell de dotzenes de persones, moltes d'aquestes eren amigues ballant i, quan va tocar, perreando, el grup va transmetre naturalitat, convenciment i actitud, encara que també una certa sensació de fragilitat a l'hora d'enfrontar-se amb el que està a punt de venir, un contracte amb multinacional que pot acabar com el rosari de l'aurora. Però ara mateix són un diamant en brut a l'àmbit del trap –una mena d'encreuament entre el hip-hop i la producció electrònica amb baixos molt grossos–, i les seves bases, també reggetoneres, a càrrec de Steve Lean, són estupendes. De fet La Mala ja l'ha fet servir de productor en un tema, i la mateixa Mala va pujar a escena per donar suport en un tema a aquesta banda que en qualsevol sentit seguirà fent parlar. I ha estat el Sónar, en una nit negra, el primer festival de campanetes a situar-los en un escenari. Llàstima que el públic estranger tingui tan poca curiositat pel producte local. Però bé, aquesta vegada hi havia excusa, just al costat Chemical Brothers multiplicaven el públic com si fossin pans i peixos en unes noces a Canà.