Un acord necessari

El Banc Central Europeu va haver de tornar a saltar ahir a l'arena per ampliar l'ajuda d'emergència a la banca grega i evitar que passat aquest cap de setmana es produeixi un corralito —restricció total de liquiditat—, que causaria un ensorrament desordenat i en cascada de Grècia. Amb aquesta mesura, la institució de Frankfurt es reafirma com el millor defensor de l'estabilitat de la zona euro. Però ningú hauria d'abusar d'aquest recurs extrem: de moment, són majoria els governadors partidaris de no desconnectar Atenes per no suplantar competències de la política. Això sí: no hi ha unanimitat.

Així que el drama podrà mantenir-se almenys fins dilluns, quan es reuniran amb caràcter extraordinari els caps de Govern de l'àrea euro. Aquesta cimera simbolitza l'únic triomf que pot exhibir la dura estratègia negociadora del Govern d'Alexis Tsipras: elevar el nivell polític decisori dels ministres d'Hisenda als primers ministres. Però és un triomf ple de fracassos. El pitjor és de contingut: la prolongació de la negociació, la falta de claredat de les mesures, la paràlisi temporal i la provocació contínua constitueixen un conjunt de tècniques eficaces perquè transcorri el temps. Però amb el risc de provocar enormes revessos per a l'economia grega, que ha trencat la línia de lleu recuperació registrada des del 2014.

Atenes també ha fracassat en la seva croada per trencar les polítiques de la Unió (que abans ja havien començat el seu gir); en el seu intent de recolzar-se en els Governs progressistes per aïllar els conservadors; en la seva temptativa de fer prevaler la democràcia grega sobre les de la resta de socis; en les seves irresponsables picades d'ullet a Moscou; en la seva tàctica de dividir els components de l'antiga troica; o en la de separar el ministre alemany de Finances de la seva pròpia cancellera. Els recents insults a socis i creditors no fan sinó certificar l'estrepitós fiasco d'aquesta estratègia. Si al final del procés calgués comptar baixes, els ciutadans grecs haurien de mirar en primer terme el seu nou líder.

És clar que no tan sols a ell, ja que les ruptures sempre són cosa de dos, encara que sigui en diferent grau. El catastrofisme d'alguns europeus és escandalós i irresponsable. El president de l'Eurogrup, Jeroen Dijsselbloem, presideix sobre tota l'eurozona, també sobre Grecia, i ha de vetllar per la seva estabilitat. Declaracions seves com la que “si els grecs estan retirant els dipòsits és perquè no confien en el futur del seu país” són incendiàries. Aconsellen la seva ràpida jubilació anticipada.

Fa dies que la negociació s'ha estancat, ja que Grècia no ofereix mesures alternatives de resultats similars a les que se li proposaven. S'entén que, malgrat les concessions mútues, ningú vulgui donar el braç a tòrcer quant als principis. Però el que ningú entendria és que per una diferència quantitativa nímia en la negociació (estimada entre 2.000 i 4.000 milions) es posés en perill l'eurozona. El contagi no és mai del tot descartable. I un resultat del pols (l'eventual sortida de Grècia) que posés en dubte la irreversibilitat de l'euro podria generar turbulències especulatives contra els socis considerats menys forts. Gairebé ningú se salvaria de les sospites.