Encertar en la crítica

No es pot matar tot el que és gras. En aquesta frase sintetitza la saviesa popular la importància que té saber distingir entre allò accessori i allò fonamental, entre l'essència i l'aparença. I quan es tracta d'assenyalar o apuntar, és fonamental no equivocar-se de problema o d'enemic. Respecto la figura de Teresa Forcades, i en alguna ocasió he hagut de defensar-la públicament de crítiques injustes o exagerades, però crec que la seva intervenció en el cas del rebrot de la diftèria a Olot mereix una reflexió sobre la responsabilitat pública, especialment ara que acaba de postular-se com a candidata a governar aquest país.

Forcades ha defensat els pares que no vacunen els seus fills i ha demanat que no se'ls culpabilitzi “perquè les vacunes estan en mans d'unes empreses que l'única cosa que volen és fer negoci”. És cert que amb escàndols com els de Lipobay o Vioxx — que van haver de ser retirats del mercat pels greus efectes secundaris que provocaven— la indústria farmacèutica s'ha fet creditora d'una gran desconfiança. Que la gestió de la vacuna de la grip A va ser molt criticable i que des del punt de vista del cost-oportunitat, també ho és la vacuna del papil·loma virus.

Rebutjar la vacuna no deixa de ser una posició insolidària, un egoisme mal calculat

Es pot criticar les farmacèutiques per les estratègies que segueixen perquè es recepti més del necessari i combatre la pressió que exerceixen per medicalitzar la vida i tractar com a trastorns mentals el simple malestar de viure. S'han de desemmascarar els intents de forçar noves indicacions terapèutiques per a vells medicaments que perden la patent i exigir canvis en el sistema de fixació de preus. Però les crítiques han de ser concretes i fonamentades. Que les farmacèutiques vulguin fer negoci amb les vacunes no és argument per deixar de vacunar els nens. És una irresponsabilitat. També fan negoci amb els antibiòtics o la quimioteràpia, i no per això proposem deixar de prendre'ls.

Confondre aquests termes, per a algú que ha fet un doctorat en salut pública, resulta sorprenent. Com també ho és el fet de barrejar dades comprovades amb pures especulacions. De la vacuna de la diftèria Teresa Forcades ha dit que “està provada i funciona, però no al cent per cent”, i ha afegit que els nens vacunats “corren el risc de patir efectes secundaris a causa de l'alumini que conté”. El primer és cert: la vacuna té una eficàcia del 95%. I malgrat això feia 28 anys que no se'n diagnosticava cap cas a Espanya. Després la vacunació és efectiva. El segon, en canvi, és una especulació alarmista. Hi ha estudis que indiquen que l'alumini causa problemes neurològics a llarg termini, però es refereixen a treballadors que respiren pols d'aquest producte durant anys. Una dosi de vacuna conté 0,5 mil·ligrams d'alumini, i amb el menjar n'ingerim cada dia 8 mil·ligrams sense problemes. En salut, la qüestió de les dosis és fonamental i Teresa Forcades ho sap. Tot pot matar, fins i tot l'aigua. Depèn de la dosi.

Comparteixo la idea de no culpabilizar els pares. Cal presumir que actuen de bona fe i que busquen el millor per als seus fills. Però de bones intencions els cementiris estan plens. El primer que caldria plantejar-se és si els pares que no vacunen han pres una decisió realment informada. I si han estudiat bé les conseqüències de la seva decisió. Perquè en té. En primer lloc, per als seus propis fills. Els pares del nen d'Olot s'han sentit enganyats i amb raó. Mai van pensar que posessin en joc la vida del seu fill, i no obstant això, ha estat en greu perill. I en segon lloc, per a la comunitat. Si fins ara no hi ha hagut casos de diftèria és perquè més del 90% dels nens es vacunen des de fa anys. Els nens no vacunats es beneficien de la immunitat de grup, és a dir, del fet que els altres pares sí que vacunin els seus fills, que assumeixen que puguin tenir febrícula o molèsties.

Rebutjar la vacuna no deixa de ser una posició insolidària, un egoisme mal calculat perquè com més pares que no vacunin hi hagi, més risc correran els seus propis fills de patir malalties com la diftèria, el xarampió o la rubèola l'eradicació de la qual perseguim des de fa dècades. Els pares dels nens que moren per no tenir accés a aquestes vacunes difícilment entendran els que, podent tenir-les, rebutgen beneficiar-se'n.

Els qui estan disposats a assumir responsabilitats públiques han de pensar abans de res en termes comunitaris. Promouria Teresa Forcades les teories antivacuna des del Departament de Salut?