L’Església i la crisi

Per fi, la Conferència Episcopal Espanyola va publicar, el passat 24 d'abril, una instrucció pastoral sobre L'Església, servidora dels pobres. Ja era hora. Ha estat necessari que passessin diversos anys perquè l'Església com a institució es decidís a trencar el seu clamorós silenci amb relació a la crisi econòmica que es va iniciar el 2008. Aquesta tardana reacció és deguda, segurament, a les posicions del cardenal Antonio María Rouco, que va mantenir l'Església massa aquiescent amb les polítiques responsables de la crisi actual. La jerarquia eclesiàstica no ha estat a l'altura de les seves responsabilitats, que no són exclusivament morals o espirituals.

La publicació d'aquesta instrucció porta a la memòria, guardant les degudes distàncies, l'actitud de Pius XII davant els crims comesos pels nazis. Sotmès a pressions perquè abandonés la seva tradicional prudència i es pronunciés contra aquells crims, el Papa va pensar que havia complert amb el seu deure mitjançant dos missatges radiofònics que van resultar inintel·ligibles, sense adonar-se que no aconseguia fer-se entendre pel críptic llenguatge utilitzat. Va ser un malentès dolorós, pagat per tothom.

Passa una cosa semblant amb la instrucció esmentada. Destaca que la corrupció, més que en factors econòmics, té la seva arrel en factors morals, és a dir, la tracta com un pecat greu. El document fa una crida a la solidaritat amb els necessitats i a perseverar en la seva ajuda, al mateix temps que mostra la seva preocupació per la família o les persones grans. En les seves conclusions s'encomana a la Mare de Déu per persistir en el servei als més pobres.

La publicació del document no ha provocat gaire reacció. El silenci amb el qual ha estat acollit fa pensar molt. La instrucció és un document doctrinal, abstracte i excessivament espiritual, gairebé una oració dirigida més als fidels que als ciutadans. Fa un reconeixement acrític de la situació sense aportar idees, encara que siguin generals, per trobar-hi una solució. És poc compromès, fet que, encara sense oblidar la naturalesa de l'Església, contrasta amb la seva actitud en altres escenaris, en els quals es mostra molt més explícita. En aquest cas es nota molt la seva incomoditat. Invocar, ara, Lleó XIII i la seva doctrina social resulta anacrònic. Ha plogut molt des de llavors.

Fa un reconeixement acrític de la situació sense aportar idees, encara que siguin generals, per trobar-hi una solució

També es troba a faltar una condemna expressa i rotunda de la corrupció i dels corruptes. No n'hi ha prou de recolzar-se en la força transformadora de l'evangelització per combatre-la; cal reclamar altres mesures més dràstiques. L'afirmació que “l'Església ha estat des del seu naixement una comunitat en què ha viscut l'amor” està basada, desgraciadament, en una visió autocomplaent, utòpica i optimista, com ensenya la història, mestra de vida.

Hi ha, tot i això, parts del documents que, tot i que s'accepti el seu caràcter teòric doctrinal, són compartibles amb una declaració d'aquest tipus i que és positiu que es recordin. És pertinent, per exemple, recordar que Càritas va atendre el 2013 gairebé dos milions de persones i va mobilitzar 71.000 voluntaris; que els immigrants són els pobres entre els pobres; que es necessita una autèntica regeneració moral en la societat i recuperar una economia basada en l'ètica i en el bé comú; que cal abandonar els egoismes individuals i rebutjar l'augment de la desigualtat i de l'exclusió social; la defensa de la dignitat de la persona en l'ordre social, amb crítiques a la lògica mercantil que les considera al servei de la producció i el lucre, i, finalment, que cal defensar una feina digna, estable i decent. En definitiva, es tracta d'una instrucció molt eclesiàstica, poc explícita, falta de compromís i excessivament espiritual. Però encara gràcies.

L'Església s'ha pronunciat amb més contundència en altres assumptes. En aquesta ocasió ha preferit no fer-ho, oblidant potser que ajudar al fet que la justícia progressi no és contrari al missatge evangèlic i que l'excessiva prudència és susceptible de convertir-se en complicitat per omissió. Cal proclamar que el capitalisme depredador, mancat de regulació i d'ètica, és un dels pitjors mals de la nostra societat. Calen urgentment reformes estructurals capaces de reduir la desigualtat i la pobresa. Les polítiques contràries a aquests objectius han estat qualificades recentment de criminals per la revista I Viva de pensament cristià. A Espanya i al món hi ha molts cristians que lluiten contra la injustícia, com el mateix papa Francesc. La “tolerància” que alguns prelats com Rouco Varela o Bertone mostren cap al luxe i la riquesa resulta escandalosa.

Ángel García Fontanet va ser magistrat del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.