Una catàfora en el moment més dur de l’any

Això és el que hi ha: que són molts els que no tenen ni idea del que és una catàfora, ni tan sols molts dels que van pels llocs de setciències. Vagi per davant, per tant, la definició d'aquesta figura retòrica: “Tipus de dixi que exerceixen algunes paraules, com els pronoms, per anticipar el significat d'una part del discurs que serà emesa a continuació; p. ex., això en el que va dir és això: que renunciava” (RAE). I després hi ha el tema que ens ocupa: que als exàmens d'accés a la universitat es va demanar a Catalunya, a la prova de llengua castellana, que es definís en 30 paraules què és una catàfora, i que se'n posés un exemple.

Pel que s'ha explicat, la maleïda pregunta va produir en nois i noies un baluern de proporcions bíbliques, que va anar prenent forma a través de fórmules categòriques del tipus “van contra nosaltres” o “volien enxampar-nos” o que, pels més exagerats i adolorits, es va manifestar recorrent a llargues consideracions en què es van referir a un pla acuradament orquestrat per arruïnar les seves futures carreres i condemnar-los a travessar un desert ple de turments, i tot per culpa d'una paraula que no li importa a ningú, que només coneixen quatre gats, que en realitat no serveix per res, que ni tan sols es va arribar a explicar bé a classe –o el professor la va oblidar per irrellevant– i que mai tornaran a utilitzar. A més: a qui dimonis li interessa la retòrica? A Twitter, algú va resumir l'horror en una sola frase: “Maleïda catàfora, no existeixes ni per al corrector del mòbil”. Un finíssim diagnòstic que resumeix la desolació.

La selectivitat és un malson. Tots els exàmens en què cal estudiar massa coses ho són, i encara més si t'hi jugues quina carrera triar i camines perseguint una qualificació que pot condicionar el teu futur. Els encarregats de posar les preguntes ho han de saber i per això ensenyen les dents per fer sang. Després segur que caminen mirant per una escletxa per observar la devastació. Podien, sempre que estiguessin en el programa, haver triat altres figures retòriques: anadiplosi, epínome, quiasme, enapalepsi, mempsi, zeugma o lítote. És veritat que també es podien haver inclinat per unes altres: ironia, sarcasme, interrogació. Però van triar catàfora. Si la paraula no la coneixen ni tan sols els que van de setciències, no tenien raó, per tant, aquells nois i noies tan atabalats, tan estressats, tan a la vora d'un atac de nervis? Ja està tot dit: els volien destruir, anaven contra ells.

El que resulta revelador és que, una vegada realitzat el primer balanç general, i després d'haver-se explicat tots els cadàvers al camp de batalla, els que es van enfrontar a Catalunya a les proves de les primeres assignatures comunes van convenir que no havien resultat massa complicades. El de llengua catalana va ser, pel que sembla, més dur que el de llengua castellana. A filosofia van preguntar per Plató i Nietzsche; a història, per la guerra de Cuba. I per alguna banda es va colar també la catàfora. Doncs per això: perquè estava al programa.