Dimitir a temps

El debat sobre si la imputació judicial és suficient perquè l'afectat abandoni la vida pública o si cal esperar a l'obertura de judici ha quedat enrere per la pressió social contra la corrupció. Els nous dirigents tenen necessitat de demostrar als ciutadans que han emergit per a alguna cosa, com ho demostra la rapidesa amb què Albert Rivera ha atribuït al seu partit el mèrit de les dimissions de Salvador Victoria i Lucía Figar, consellers de la Comunitat de Madrid imputats en l'operació Púnica.

És veritat que Ciutadans exigia la renúncia de tots dos per negociar la continuïtat del PP a la presidència del Govern madrileny, una operació vital per a aquest partit si vol mitigar la pèrdua de poder territorial quan falten pocs mesos per a les eleccions generals. I això li exigeix apostar per Cristina Cifuentes abans que per Esperanza Aguirre, cap d'un PP madrileny ple d'imputats. Mariano Rajoy, com a president del Govern i del Partit Popular, ha hagut d'agafar el toro per les banyes, apressat pel rellotge que marca el temps que queda fins a la constitució d'Ajuntaments i de 14 Governs autònoms.

Però la qüestió de les renúncies respon a molt més que a necessitats tàctiques. Després de les eleccions del 24-M és impossible sostenir que els ciutadans blanquegen la corrupció a les urnes o que els importa poc. Els nous polítics han imposat o assumit l'agenda de la regeneració de la vida pública. I el mateix CIS reflecteix molta més inquietud per la corrupció que l'observada a l'anterior estudi d'abril. Per això resulta impossible ignorar la necessitat de multiplicar els gestos destinats a demostrar que les coses estan canviant, encara que això afecti la tantes vegades proclamada presumpció d'innocència.

Poc té a veure la situació actual amb la dels anys vuitanta i de la primera meitat dels noranta, quan un implacable José María Aznar aplicava als seus adversaris polítics un llistó molt alt contra la corrupció, que després es va abaixar quan el PP es va enrocar en la idea que ningú estava obligat a renunciar a res mentre no ho decidissin els tribunals. Altres partits, sobretot el PSOE, es van mostrar comprensius amb els seus imputats i exigents amb els de la resta de colors polítics. Tot això va començar a canviar a finals del 2014, quan les enquestes van apuntar el tsunami electoral que estem vivint. I s'ha reafirmat amb més contundència a partir del missatge de les urnes autonòmiques i municipals, que deixa les forces polítiques en situació d'incertesa davant la decisiva contesa de les eleccions generals.

És cert que els canvis d'actituds tenen contradiccions. L'exigència de més control sobre la classe política ha de portar a canvis legislatius, però, sobretot, a l'establiment de veritables tallafocs per impedir la facilitat amb què circulaven els diners corruptes. Ara bé, les pràctiques deshonestes no es renten d'avui per demà utilitzant el llistó de la confusa figura jurídica de la imputació judicial, que tant serveix per al·ludir a qui ha d'anar a declarar davant un jutge, només per indicis, com a qui és acusat de càrrecs concrets.

És assenyat que les autoritats o dirigents afectats per una investigació judicial sobre corrupció o gestions abusives s'apartin de la vida pública i es defensin com a persones privades. La política ha jugat a combinar amb excessiva soltesa les responsabilitats penals amb la rendició de comptes per la gestió realitzada. El polític ha de respondre davant els electors i no només davant els jutges. L'abús en la barreja constant d'aquests dos aspectes ha portat molts votants a dir: ja n'hi ha prou.