Quatre de cada 10 contractes signats a Barcelona són de menys d’un mes

Sortir i tornar a entrar a les llistes de l'atur en un mes, en una setmana i fins i tot en un mateix dia s'ha convertit en una dinàmica a la qual cada vegada s'acostumen més barcelonins. L'augment de contractes laborals que va viure l'any passat la capital catalana —un 9,1% més que el 2013, fins a aconseguir els 857.321— es va veure entelat per la temporalitat: quatre de cada 10 no superava els 30 dies. Aquestes ocupacions de menys d'un mes han passat de representar prop del 28% del total el 2007 al 41% el 2014. Els signen persones resignades a encadenar contractes curts i alternar-los amb la prestació per desocupació, si encara tenen la sort de no haver-la esgotat. Alguns fa anys que estan en aquesta situació i, malgrat no perdre l'esperança que algun dia la mateixa empresa que els utilitza per omplir buits els recompensi amb un lloc de treball estable, no creuen que això passi en un futur proper.

El sector més afectat és el de les activitats sanitàries i de serveis socials, on el 96,6% dels 136.733 contractes fets l'any passat van ser temporals. M. B., un camiller de l'Hospital del Mar, en va signar alguns d'aquests: “Vaig començar amb contractes una mica més llargs, de sis mesos o d'un any. Però a partir de 2010 els van anar fent cada vegada més curts”. Té trenta anys i viu de les suplències des de fa gairebé una dècada. “Treballo a cop de telèfon. De vegades em truquen a les dues de la tarda per oferir-me un contracte d'un dia i em demanen que hi sigui al cap de mitja hora”, assegura. Malgrat l'arbitrarietat i inestabilitat de les quals depèn la seva situació laboral, ha aconseguit estar ocupat la major part del temps: “Només va haver-hi un any en el qual vaig haver d'estar un mes a l'atur”.

Igual que M.B., Roxana, de 34 anys, també demana que el seu nom real no es publiqui. Va treballar durant tres anys per a la companyia de gestió de serveis culturals Magma Cultura. Aquesta la va contractar com a auxiliar de sala al Museu Picasso i després al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). El fet que els contractes fossin tan curts només li va preocupar al principi: “Quan veus que passa un any i que als coordinadors els agrada com treballes, tens més confiança”. Tanta, que no li va inquietar que la durada s'anés reduint. Va començar amb contractes de tres mesos. Va acabar amb feines de dos dies en les quals ni tan sols va arribar a signar cap document “perquè l'empresa deia que quan eren tan curts no era necessari”.

De vegades em truquen a les dues de la tarda i em demanen que hi sigui al cap de mitja hora”

Però els contractes van deixar de fluir el mes passat. “Em van prometre que tornaria al Museu Picasso com a fixa. Però quan havia de signar, em van dir que tenia una mala valoració, que havia baixat el ritme i que havia de reconèixer-ho”, recorda. Va anar a parlar amb els seus superiors: “Tots estaven sorpresos. Van dir que no m'havien valorat malament”. Així que va denunciar l'empresa. “Després d'haver treballat tant temps allà, tinc dret a una indemnització per aquests tres anys. Jo pràcticament era fixa perquè em donaven de baixa un dia i el següent ja estava d'alta amb el nou contracte. El període més llarg en el qual he estat sense feina no ha passat d'una setmana”, afirma.

M.B. assenyala l'únic avantatge que troba a aquest sistema de contractació de curta durada: “Les quitances. Treus una mica més de diners perquè cada vegada que finalitza un contracte, t'ho paguen”. Però aquest es perd en el mar de desavantatges: “Fa vuit anys que no tinc vacances. De vegades tinc 15 dies, però perquè m'han avisat que no em trucaran aquells dies. Es viu en una angoixa constant”. No pot demanar finançament “ni per a un ordinador” perquè els comerços recelen de nòmines tan inestables.

Si bé conviuen amb gent que guanya molt més per fer la mateixa feina que ells, tots dos descarten que això creï ressentiments. “Però molta gent ha perdut les ganes de lluitar i més aviat donen gràcies de tenir almenys això. Estem adormits, aquesta precarietat fa que ens queixem fora de l'àmbit laboral però dins, ho aguantem sense dir res”, lamenta M.B.