Bauzá, l’home de cera

Entrada de fosca, el sendemà després de perdre les eleccions, el personatge [José Ramón Bauzá] semblava emblanquinat. Prim, estirat i pàl·lid de còrpora, el cor devia bombar amb la sang baixa. Es mostrava afectuós, estressat, emperò descol·locat, amb el gest trencat i una mirada distreta. Aquell president ensorrat, tan prompte a l’oposició, just quatre anys després de triomfar el 2011 més no poder, a voler, tenia una cara que semblava feta i fosa en cera. Responia i xerrava més automàticament que d’habitud.

L'efígie de l’autoritat desenes de mils de vegades repetida i alabada –consagrada– a les "seves" tele i ràdio públiques (IB3) havia esdevingut una mena de repel·lent electoral. Ho proclamen ara els batlles que aquests dies fan un joc negre, apunyalen la despulla de qui ha dit que se’n va, fuig.

Bauzá, tan hiperactiu als actes i gests protocol·laris, sobretot amb empresaris, militants i majors, potser havia embafat i motivà un efecte rebot. Es veia venir la travelada. Féu créixer el sector social oponent i els adversaris, que ara, sumats, són més arreu de les illes Balears que els del seu grup i l’expulsen, si tot rutlla pels interessats. La desfeta és geològica. A la saturació d’ell mateix i de la marca del PP s'hi afegí la formiga blanca de la corrupció, una pesta, que capola sense parar en el biòtop històric, Balears SA, el sistema que s’alimenta i mai no és sadoll perquè els actors són compulsius de diners i poder.

Els docents de la marea verda tombaren tres consellers d’Educació de Bauzá, en el moviment contra les retallades salarials, de plantilles i de resposta al nou model dretà de fer minvar el pes del català i implantar una escola trilingüe imposada. Els professors li feren 26 dies de vaga, espaiats en la legislatura, pels seus drets, amb un alt cos salarial per a les llars dels educadors (i de les famílies). El president assetjat, obsessionat a fer una tomb ideològic a l’Educació, descatalanitzar-la, no volgué xerrar ni afluixar, no es va voler moure gens ni mica del seus fonaments. La resistència del poder fou el combustible del llarg moviment latent de mestres, pares, alumnes i entitats ferides per la política feta a mida. La gent jove, els votants fidels de la dreta i les classes mitjanes trobaren acollida en d’altres sigles, no just a l’esquerra que suma guanyadora.

El capdavanter governamental animà el flux votant cap un partidet d’exclosos, de figures vetades o marginades per ells a les seves files. Arrelà el partit del PI, que li ha mossegat vots i diputats emperò no li serviran per aguantar el Govern. El PI és una nova edició depurada d’Unió Mallorquina que cercarà controls inquietants en una dotzena de municipis.

La efígie de l’autoritat mils de vegades alabada a IB3 havia esdevingut una mena de repel·lent electoral

La surgència urbana i animada de C’s, amb l’acent dominant del neogonellisme polític, ha arribat, emperò ha fracassat sobre les expectatives generades. Feia por i esperança. No mana, no condiciona ni ajuda Bauzá, a qui també li ha restat milers de vots i una partida de diputats com el PI. Són dues forces esquinçades de la llenya i el costellam del vaixell del PP.

Mai la tele fa guanyar votacions. El missatge sectari i banal des d’una radiotelevisió balear dirigida per polítics del PP es traduïa en un noticiari apologètic i en debat maniqueus, revengistes, sense pluralitat ni equilibri de veus fins i tot tot just després del 24-M. El ventall de veus –triades pel poder, hi havia directori i nihil obstat governamental– ha estat tres a favor a una de coartada: o un pornogràfic festival d’autòpsies com el debat d’un sis a favor de Bauzá i un per despistar. Una sola opinió dominant a un espai públic farta irrita. S’ha comprovat.

El president en retirada involuntària, sempre era un mar d’abraçades, estretes de mà, toquets en el frec a frec corporal –gens comú pels mediterranis en públic. No se’n temé què és vera, que tot s’acaba. Gens havia servit l’hegemonia i el conflicte per repetir a la piràmide de poder. Fou coherent i s’immolà sense voler. Tot per mantenir un únic relat multiplicat –a Madrid i a les Illes Balears, en lloances de servidors i adeptes. Es deia intèrpret de la majoria, termòmetre del sentiment social però el retrat que els ciutadans en feren a les urnes ho negaren. Volgué mudar la pell de la comunitat i capgirar una estructura de consens i foradà.

Jugar a tot i a res, sense socis, duu a esbucar, probablement, el règim que volgué establir, a l’educació, la cultura, la llengua, però sobretot als negocis lligats a la construcció sobre el territori, el turisme, ports, gestió privada de la mar i els espais naturals. Bauzá creà un joc de complicitats tan domèstic que esmussava. S’ha vist mil vegades amb els hotelers, ha visitat quatre cops el mateix projecte a Magaluf, ha fet 150 entrevistes de premsa i conferències amb el mateix temari en pocs mesos.

Ara els batles que eren fans o silents fidels fan un joc negre, apunyalen la despulla del lider que se’n va

El tam-tam dels empresaris turístics ha estat evident: els propagandistes i autors de les lleis a mida, com confessen, han tengut privilegis per fer créixer hotels, pisos i places a dojo. Coherentment han estat agraïts i han gastat cents de milers d’euros en propaganda pro Bauzá. Ell, l’home esquemàtic, ha dinat amb pagesos, caçadors, tècnics rurals, cercles i col·legis, emperò mai no ha volgut rebre o veure els professors, pares, metges, infermers, metges, ecologistes, sindicats que no eren de la seva corda i protestaven ferm.

S’havia negat a anar a la UIB perquè discrepaven de la seva política lingüística i allà el xiulaven, amb camisa verda i llaços de les quatre barres. No n’hi havia vist tants mai. Pregonà que els professors i pares eren enemics del seu model de llibertat i feu un anatema de l’ensenyança en català, vigents des dels 80. Inventà una crisi i aquesta l’ha engolit.

Ja hi ha qui ha fet el memorial de greuges. Els adherits, als dinars de porcella [qui pagà?] i entrega de paperetes és la imatge explicada aquí detalladament, que és una làpida digital i de paper per a un epitafi polític. El poder amb majoria absoluta no fa immortal el personatge que administra temporalment els rèdits electorals a termini. És un aval que et duu als núvols, entre urna i urna. Però cau de barres encara que s’hagi estat omnipotent i totpoderós, eliminat a uns i consagrat d’altres.

Fer política des d’un credo religiós i l’estil marcat per les conviccions militars de formació no duu enlloc. És cert que els déus –els generals i els caporals– mai no s’equivoquen. Hom passa del cel de la suposada glòria i reverència a dins un clot, de cop enfangat o ple de pols i genolleres. I a l’esclat els que no et donen la mà per alçar-te o no et perdonen són alguns dels teus que abans feien que t’adoraven i et temien. Tot està escrit, demostrat a la realitat i les llegendes, és cert i és a la mitologia.

S’havia negat a anat a la Universitat perquè discrepaven de la seva política lingüística i allà el xiulaven, amb camisa verda i llaços de les quatre barres

En un dia i mig curt després del 24-M, al comitè del PP, ja sense capacitat de fer i desfer sobre el destí i la gent en tantes coses, el criticaren a la cara, per primera vegada. D’altres aviat ho feren a trets a la premsa i en dinars públics els alcaldes que eren còmplices teus o silents i dolguts soldats de la doctrina. Ara que ell havia perdut –per ells i amb tots– amb estrèpit, perquè tot es va fer trinques, alguns d’aquells baldats a les urnes, els ignorats o marginats et punyiren en públic, furgaren a les ferides del fracàs que és passar de la majoria absoluta més gran la més abismal minoria. 2011-2014, dues fites per a una època, per obrir i cloure la teva història.

Aquella nit esmentada, el dimarts 26, al centre Francesc Quetglas –conseller socialista amb els emails espiats des de la presidència del Govern balear de Matas, a finals a mitjans del 90– al comitè del PP a Palma, 36 hores després del "Titànic" electoral, la mà dreta de Bauzá, el cervell i l’ombra, en Javier Fons Recuenco, sortí d’escena. Acotà la seva grossa figura dins un cotxet esportiu clàssic, d’època, rar, menut i car, i se n’anà amb un altre com en un final de pel·lícula romàntica italiana.

Javier Fons ha estat el seu guionista, el regidor de la pel·lícula de Bauzá a tota hora, fins a l’hora de fer la col·lecció privada d’art. Bauzá és fill de músic militar i Fons, d’un alt oficial de la Guàrdia Civil al País Basc i ell alumne de Navarra. Bauzá féu el servei militar sense necessitat, no li tocava, ho féu per vocació i es considera de família militar. Fons donà cada mot al líder, trià i discriminà nomenaments i feu llistats pels efectes i l’exclusió. Sabia l’escaleta dels telenotícies i tertulians [ho conten ja consellers i excaps del negociat]. Vetava i més coses.

El creador de Bauzá és Javier Fons, era periodista petit empresari de relacions publiques que feu feina amb l’immobiliari enfonsant Vicente Grande

El creador de Bauzá és Fons, era periodista i petit empresari de relacions publiques que féu feina amb l’immobiliari enfonsant Vicente Grande [i Joaquin García] i de Santito Doctor Kóvacs des de la seva empresa Altaveu. Entrà a l’Ajuntament de Marratxí el 2007, en ser Bauzá d’alcalde després de controlà l’urbanisme. Allá Fons era oficialment "director d'activitats culturals, deportives i lúdiques. Titular: Javier Fons Recuenco. Retribucions anuals brutes: 37.210,00 euros. Dedicació: exclusiva”.

Ell, l’altre jo de Fons, ell mateix i el seu personatge al mirall, Bauzá restà aquella nit uns minuts esmaperdut encara al pati extern del centre de reunions, abraçant un reporter de televisió i la seva càmera, passant la mà pel coll i el braç per la cintura d’un cronista gelós, alçant la mà a la romana sens saber-ho. Girava i es feia sol·lícit i carinyós, desnortat, buit de poder o glòria.

Els seus patrons i contraris de casta grossa que el sobreviuen mig retirats amb les regnes del partit, José Maria Rodríguez i Gabriel Cañellas –tres dècades els dos en aquest món seu gens exemplar– partiren amb cara desfeta per la derrota i pel goig d’haver tomat el qui dugué el vaixell a les roques. El naufragi de Bauzá i del PP esdevingué a tota màquina i sense moure el rumb de xoc inevitable. El timoner mai no dubtà. Ningú l'avisà. Bauzá, de cera o de fusta, s’ha fus, cremat, immolat, en la contumàcia d’insistir en un error fonamental, el voler fer una travessia a contra vent i contra gran part de la gent, fins a les penyes.