Eleccions de canvi

Davant els ciutadans convocats a les urnes el dia 24 de maig s'obre una possibilitat real que aquestes eleccions siguin de canvi. L'interès no es redueix ara al tradicional combat entre el Partit Popular i el Partit Socialista –més l'habitual disputa de formacions nacionalistes i no nacionalistes en els àmbits on estan implantades–, sinó en la consolidació de la pugna plantejada per les opcions emergents, que pot atreure molts electors escèptics respecte a la participació en el procés polític.

La crisi ha facilitat elements de crítica molt forts cap als partits tradicionals i ha sumit l'electorat en el dubte sobre dues tendències bàsiques de futur: o bé donar suport a la continuïtat de l'hegemonia d'algun d'aquests partits, o bé donar entrada a noves formacions en el panorama polític. La pèrdua de qualitat de vida en diverses capes de la població i la necessitat de regenerar la política han estat factors decisius per introduir els desitjos de canvi. Per això el PP, que es juga una quota enorme de poder municipal i autonòmic, esgrimeix la millora econòmica com el principal argument per demanar als seus propis abstencionistes que tornin a votar-lo, a més d'atiar la desconfiança cap a opcions sorgides “fa un quart d'hora”, en expressió profusament utilitzada per Mariano Rajoy.

Les enquestes demostren que els ciutadans perceben la importància del que està en joc. També és cert que s'observen elevats percentatges de persones indecises, motiu pel qual votar una opció o una altra pot dependre d'una decisió d'última hora. Enmig de les incerteses sobresurt una certesa: l'oferta a disposició dels electors cobreix ara un espectre més gran. L'ocasió sembla propícia perquè s'incrementi la participació a les urnes i Espanya assisteixi, diumenge vinent, a una gran votació.

Les municipals i autonòmiques no han d'anticipar els resultats de les generals de finals d'any. Però sabem que hi va haver dos girs importants, el 1995 i el 2011, que sí que van anunciar les tendències de les següents eleccions legislatives. Sabem igualment que la concentració del vot en dos partits va ser molt fort el 2008, i que set anys després assistim al procés contrari: al debilitament del partit governant sense que el seu competidor habitual, el PSOE, tregui un clar rèdit d'aquesta situació –raó per la qual apel·la al “vot útil”–. També es constata la pèrdua de vigor de les opcions (IU, UPyD) que han exercit un cert paper com a minories d'àmbit estatal. L'aparent puixança de les noves formacions, Ciutadans i Podem, sembla capaç d'alterar fins i tot un mapa polític com el de Catalunya, que se suposava dominat pel nacionalisme i l'independentisme.

Una vegada hagin parlat les urnes, cal fer tot el que sigui possible perquè l'administració dels resultats afermi el canvi de cultura política, més favorable a la recerca de solucions per la via de la negociació i del consens de la que hem viscut els últims anys. El pitjor seria que els destinataris del missatge de les urnes continuessin amb vells vicis, que no serviran en un escenari canviant.

En tot cas, l'antídot contra aquest perill és el vot. L'important és que els electors prenguin les seves determinacions i es decideixin a fer-ho en gran nombre. Precisament perquè la pluralitat és bona i perquè ara es disposa de moltes opcions, la manera de reforçar un pluralisme constructiu i dialogant és acudint massivament a les urnes diumenge que ve.