Sistema públic i sistema privat

D'ençà que va començar la crisi s'han repetit les crítiques no només a les retallades del sistema públic, especialment la sanitat i l'educació, sinó també a una privatització creixent de les institucions públiques. Privatitzar és un terme maleït que fa saltar totes les alarmes relatives a un sosteniment correcte i just de l'Estat del benestar. En el cas de les prestacions sanitàries, a les quals em vull referir ara, les diverses maneres de deixar en mans privades la cobertura de les prestacions per part de l'Administració pública són demonitzades per principi. Com que, a més, no paren d'aflorar irregularitats en l'adjudicació d'obres i serveis sanitaris –el cas Innova de Reus n'és un exemple–, la identificació entre privatització i corrupció està servida. La col·laboració de l'Administració pública amb l'empresa privada és vista en general com un perill que cal conjurar sense excepcions.

Tot i que les corrupcions són moltes i aporten prou fonament per sustentar les inquietuds que desperta qualsevol iniciativa de privatització, la interacció del sistema públic i el sistema privat mereixeria ara una anàlisi tranquil·la, detallada i sense prejudicis, allunyada de confrontacions partidistes, amb el doble objectiu d'aclarir el que està passant i d'aportar arguments a favor o en contra de l'equivalència entre la cooperació privada i la deterioració i el desballestament dels serveis públics. Eliminar prejudicis significa posar en qüestió idees i afirmacions que simplifiquen la realitat i no estan prou contrastades. Com ara que l'empresa pública és ineficient i la privada un model d'eficiència. O que l'empresa privada no pot deixar d'anteposar l'afany de lucre a les funcions de servei públic. Contra aquests prejudicis cal preguntar-se si concerts, consorcis, concessions i altres formes d'interacció entre el sistema públic i el sistema privat es fan tant amb vista a sostenir un servei la despesa del qual no té sostre, com amb l'objectiu de sostenir i fins i tot millorar l'accés universal a les prestacions sanitàries.

Accés universal i eficiència són els dos valors que haurien de presidir la gestió del sistema públic

Accés universal i eficiència són els dos valors que haurien de presidir la gestió del sistema públic. La Fundación Alternativas acaba de publicar un informe substanciós –Anàlisis i propostes per a la regeneració de la sanitat pública a Espanya– en què s'aborden els problemes que planteja el finançament i la gestió dels centres públics. A més de subratllar que l'afany de millorar la gestió no té per què conduir a privatitzar sense més ni més, posa èmfasi en l'escassa o nul·la avaluació que ha merescut la diversitat de models sanitaris implantats a les comunitats autònomes. “No existeix cap valoració general dels efectes de la implantació del model de centres de salut als diferents territoris de l'Estat”. Sense control, sense avaluacions, sense un seguiment sostingut de la interacció públic-privat, és lògic que es produeixin desviacions de l'objectiu primordial: garantir sense excepcions el dret a la protecció de la salut. En ocasions, la interacció privada es produeix en un marc que frega l'alegalitat i, per tant, l'opacitat. O existeix una regulació precisa, però que fàcilment es deixa de complir. No forma part dels nostres costums avaluar sistemàticament les iniciatives noves amb la finalitat de comprovar si es van complir els objectius establerts. Un exemple del que hauria de ser: a Alemanya, no fa gaire, es va eliminar un copagament, previst per dissuadir de la utilització excessiva dels serveis sanitaris, després de comprovar que no s'havia aconseguit aquesta finalitat.

El control és imprescindible per assegurar que l'equitat i l'eficiència es mantinguin com les finalitats últimes del model sanitari, per comprovar si els mitjans instrumentats per garantir totes dues finalitats contribueixen a dur-les a terme o, per contra, els distorsionen. Pel que fa a la corrupció, no deixarà d'estendre's si els que la perpetren no se senten vigilats des de fora i des de dins. El cas Innova va esclatar gràcies a la denúncia d'un regidor de la CUP. Aquests dies s'exhibeix a Barcelona el documental Corrupció. L'organisme nociu. S'hi mostra amb nitidesa que són excepcionals les persones amb prou valor per plantar-se davant les irregularitats, gairebé sempre a costa de perdre el lloc de treball. La corrupció s'estén quan falta un ethos, una manera d'actuar que repel·leix sistemàticament les males pràctiques. La regeneració del sistema sanitari és una necessitat urgent. Convé que els nostres parlamentaris hi comencin a treballar sense més demora.

Victoria Camps és professora emèrita de la UAB