Les oportunitats perdudes

Un imperatiu d'inèrcia gairebé malaltissa ens porta a perdre el temps comentant una novel·la ínfima sobre la vida de Verdaguer —El poeta del poble, d'Andreu Carranza— en lloc d'explorar millor tant l'obra com la personalitat de qui va ser el refundador d'una llengua i una literatura que estaven en pràctica hibernació des de les llunyanes glòries medievals. Als 170 anys del naixement de Verdaguer, si avui es volgués celebrar algun aniversari de Jacint Verdaguer, a qui es nomenaria comissari dels esdeveniments? Previsiblement, a algú que hagi fracassat en l'intent de ser saltimbanqui. La novel·la de Carranza fins i tot supera la inanitat, tan celebrada en el seu moment, del llibre d'Isabel-Clara Simó sobre Verdaguer. Tot això explica que sempre quedin molt en segon terme la biografia de Joan Sebastià Arbó o el seductor Verdaguer, poeta de Catalunya de Sagarra, per no parlar del llibre de Jesús Pabón —radicalment oblidat—, els comentaris del poeta Llorenç Riber o, per exemple, les anotacions memorialístiques tan interessants de Francesc Cambó. Tan sols Miquel de Palol va assajar fa pocs anys una relectura suggeridora de Verdaguer.

Els enigmes i els ressons de Verdaguer semblen preservar-se intactes sense que se'ls indagui ni interpreti, excepte en els termes de minúcia filològica que fa anys que enfronta successives sectes verdaguerianes. Comparar aquesta penúria, de manera proporcionada, amb qualsevol dels resultats del centenari de la mort de Victor Hugo a França podria induir a una reflexió d'interès, tret que un s'acontenti amb creure que la culpa és de Madrid tot i que, per cert i com és sabut, allà el cas Verdaguer va tenir més comprensió que a Catalunya. Continua sense ser explorada la densitat tràgica d'aquell jove seminarista que anava a la Font del Desmai a llegir l'Eneida. Ja estava pensant en un poema que es titularia Espanya naixent i que al final va ser L’Atlàntida. Anys més tard, el cas Verdaguer va inflamar l'opinió pública de Barcelona. Hi ha un segon cas Verdaguer i que és la desgana amb què avui se'l llegeix, edita, comenta o se'l converteix en personatge de novel·les mereixedores d'un oblit immediat.

A la Catalunya d'avui, els mestres del passat no es reinterpreten, simplement desapareixen

Els anys commemoratius —Salvador Espriu, per exemple— se succeeixen de manera insignificant. En tota literatura, les noves generacions reinterpreten l'obra de les generacions precedents i aquesta continuïtat dóna cohesió i entitat al que s'ha escrit en el passat. A la Catalunya d'avui, els mestres del passat no es reinterpreten, simplement desapareixen. Ara mateix és com si Foix no hagués existit mai. Fins i tot rememoracions tan ben treballades com la de Joan Teixidor passen gairebé desapercebudes. També es van celebrar els cent anys del naixement del poeta Vinyoli. Per descomptat, hi ha una greu distància entre la literatura com a experiència minoritària i, d'altra banda, el contrast entre l'aparatositat dels anys commemoratius, portada al paroxisme amb el tricentenari del 1714, i la inexistència dels escriptors commemorats en la dimensió de la seva llegibilitat actual, l'absència de públic lector i la grisor universitària.

Què passarà ara amb Ramon Llull? És desitjable que la commemoració dels set segles de la seva mort no sigui una oportunitat perduda. Fins i tot acceptant certa fanfàrria inexcusable en el microcosmos institucional, del que es tracta és de mantenir viu el vincle entre els clàssics i els lectors del segle XXI. És a dir, esbrinar en quina mesura el pensament de Llull, en les seves facetes i visions tan àmplies, contribueix a entendre les coses, esbrinar quines són les seves obres o pàgines que poden incentivar la vida de qui les llegeixi, més enllà del seu valor històric, conèixer la intensitat verídica de la seva obra, la seva prosa fundacional i la seva lírica. En tals circumstàncies, s'imposa dirimir el que és viu en una obra tan vasta, de la mateixa manera que hi ha vitalitat permanent en Roger Bacon, els Carmina Burana o Cavalcanti. Quina relació manté el pensament de Llull amb l'ecumenisme o amb els orígens de la lògica matemàtica? Tal vegada algun teòleg del nostre temps podria precisar quin és el valor actual de Llull en la religiositat cristiana. I si el cas de Llull ja no fos interpretable a la llum d'un nou segle, quedaria encara per saber més coses sobre la seva incidència en la història de les idees. Certament, les revisions no sempre són encertades: ho hem vist amb obres que se'n van anar a les golfes, hi van vegetar, fins i tot segles, i després han aflorat de nou i una altra generació les gaudeix, traient-los la pols i donant-los una nova palpitació. Ell va preferir la croada de les conviccions a la de les armes.

És desitjable que la commemoració dels set segles de la mort de Ramon Llull  no sigui una oportunitat perduda. Es tracta de mantenir viu el vincle entre clàssics i  lectors del XXI

Seria una pregunta per fer al Parlament de Catalunya quan es legisla sobre un o altre any commemoratiu. Per què s'ha de commemorar? Segons veiem amb els 170 anys del naixement de Verdaguer, la senda d'aquells elefants d'Aníbal descrits èpicament a L’Atlàntida està sent una altra oportunitat perduda. Esperem que no passi el mateix amb la commemoració de Ramon Llull encara que no hi hagi motiu per esperar fulgors d'intuïció i alguna cosa així com El nom de la rosa en clau lul·liana. És cert que l'oblit pot amb gairebé tot, però vist pel retrovisor dels segles hi ha alguna cosa perdurable que uneix els viatges de Ramon Llull per predicar als infidels i els viatges transatlàntics de mossèn Verdaguer a la recerca d'una ombra dibuixada per Plató.

Valentí Puig és escriptor.