Carlos March, l’estirp de la banca continua

Un financer en la discreció, Carlos March Delgado (1945), després de 41 anys en la presidència de la seva Banca March obre “el procés de renovació natural”. Al juliol, el seu fill Juan March de la Lastra (1973) ocuparà la capçalera del consell. És l'únic banc d'Espanya propietat exclusiva d'una sola família, no cotitza a la borsa, encara que sí que ho fa la seva Corporación Financiera Alba.

Abans dels remolins de vendes, fusions i extincions que van reduir el sector de bancs i caixes, Carlos March va expressar la impossibilitat emocional i estratègica de vendre la banca, “seria com vendre la nostra ànima”, renunciar als orígens.

Magnat culte, irònic i liberal que parla de l'ètica de l'austeritat, va encapçalar la seva promoció de Dret a la Complutense, va assessorar la Universitat de Columbia i va presidir la Trilateral a Espanya. A més, va participar en el comitè de banca JP Morgan i va ser vicepresident de Carrefour. Escriu, crea jardins i preserva la casta de les perdius silvestres en les seves possessions. La inicial del seu llinatge, M, el seu logo bancari, neix de tres triangles. Les idees de Carlos March bateguen darrere de la renovació de la imatge i la gestació de la successió generacional. En aquesta estirp dels diners cotitzen les credencials de cautela i rigor.

La seva banca busca un estil i territori propis per a clientela d'alt nivell. No es va enganxar els dits en la bombolla del crèdit al maó. Un codi ètic exigeix “la integritat, honestedat i independència” de directius i empleats. El manual el va inspirar un històric, Pablo Vallbona, el 1996, després de l'exclusió de l'executiu local Simón Galmés, que va ser substituït per Francisco Verdú, que va acabar el 2011 a Bankia amb Rodrigo Rato. El conseller delegat actual és José Nieto.

La dinastia expressa vocació de prudència i “perdurabilitat” amb una “gestió responsable”, crear valor sense urgències, rendibilitat sostinguda. Carlos March donarà protagonisme a Juan March de la Lastra, besnét del pioner i el quart March president de la seva banca en gairebé 90 anys. El delfí de la saga emergeix —silent i espigolat— des de les vicepresidències de les dues branques del grup. Abans ja va treballar a JP Morgan. En l'escena de les decisions romandran els néts, Carlos March i el seu germà Juan March Delgado (1940), president i cervell de la fundació March; és un tàndem fraternal i còmplice al vèrtex d'Alba, la fundació i la banca.

Carlos March i Juan March, arquitectes d'una institució financera i de l'artefacte inversor, estan a punt de fer els 70 i 75 anys, respectivament. Preveuen una transició tranquil·la. Canviarà el rol dels protagonistes, però no l'argument.

La família domina tot l'accionariat de la banca i la majoria d'Alba: Carlos i Juan en tenen un 34,4% cadascun i les dues germanes, Leonor i Gloria, un 15,4%. El líder de la saga va verbalitzar el desig de consolidar la unitat, la continuïtat del seu bloc en quatre generacions.

Els March voten com una sola propietat, sense fractures ni risc de fugides. Ja fa dues dècades que tenen un pacte de ferro de sindicació d'accions, que vincula el vot de tots, a la banca i Alba. L'acord de govern i autoprotecció estarà en vigor fins al 2025. És renovable, va ser escripturat i el van comunicar a la CMNV.

És l’única banca familiar que ha sobreviscut de les 150 que hi havia

Banca March treballa amb excel·lents qualificacions de solvència a Europa i altes puntuacions en els tests públics i rànquings d'agències. Són la seva divisa. Amb marc territorial a les Balears, l'entitat té seu a Madrid, Catalunya, València, Canàries i el País Basc.

La banca i els March són una illa en el sistema. L'empori el va començar a forjar fa més d'un segle el llegendari i controvertit capitalista –i polític– Juan March Ordinas (1880-1962). En la nova generació, a més del futur president Juan March de la Lastra, n'hi ha un altre, Juan March, el seu cosí, el que té trenta anys, Juan March Juan (1983), fill de Juan March Delgado, conseller de la banca, d'Alba i vicepresident d'Artá Capital.

L'entitat té vocació de ser “referència de banca privada” i assessorament d'empreses, negocis i patrimonis (de més d'1,5 milions). Maneja fons, carteres i coinverteix amb clients; els usuaris amb més de 300.000 euros van créixer un 25% en un any. El 2014, el seu benefici va ser de 114,9 milions, un 124% més.

L’actual president propiciarà una successió tranquil·la i discreta

Aquesta banca va néixer domèstica, el 1926, en un casal habitatge de Palma, avui museu d'art contemporani de la fundació. Allà funciona l'oficina número u, tota una icona. En el procés de relleu, a Madrid, la cúpula de la banca ocuparà el palauet familiar de Núñez de Balboa, al costat de la seva monumental fundació. Abans de concentrar la seva estratègia en l'única marca original, als anys 90 la família va deixar de controlar el Banco Urquijo, i a finals dels 80 va desfer l'aliança internacional NatWest-March lligada als seus interessos al Banco de Asturias. El 1986, els March van aconseguir una plusvàlua immensa en revendre el Banco Popular les seves popularinses, un 20% d'accions adquirides des del que era Hispano Americano; van intentar controlar part del Popular, però els Valls Taberner no van cedir, i van recomprar molt car.

Carlos March no es retira i no propicia una mera successió filial. És un procés d'afirmació i renovació discret. Els anteriors canvis en la presidència van ser motivats per la desaparició dels dos magnats pioners. En morir el 1962 el fundador Juan March Ordinas –un mite omnipresent– va entrar el seu fill, Juan March Servera (1906-1973), pare de Carlos i Juan, però només va poder romandre una dècada en el càrrec.

Els néts i besnéts de March estan en la història global amb la seva marca-cognom, però mai volen cridar l'atenció. En dècades, amb prou feines han parlat als mitjans, eviten els focus. S'inicia un altre relleu però tot queda a casa. La banca i els March sempre guanyen. Fa mig segle a Espanya hi havia 150 entitats financeres familiars o territorials semblants. Avui no en queda cap més.