Clàssic amb el segell Bieito
No envelleix malament el muntatge de 'Carmen' de Bizet que el director va crear el 1999 i que han vist més de 500.000 espectadors en 16 ciutats
No envelleix malament el muntatge de Carmen de Calixto Bieito. La seva visió de l'obra mestra de Bizet, ambientada en un sud fronterer, entre Ceuta i el Marroc, als anys seixanta del segle passat, entre legionaris carregats de testosterona, prostitució a dojo i tripijocs de contrabandistes, continua sacsejant l'espectador. I d'això en fa molts anys; el muntatge va néixer el 1999 al Festival de Peralada i va arribar al Liceu el 2010 en una nova coproducció amb tres teatres italians —Massimo de Palerm, Regio de Torí i La Fenice de Venècia— protagonitzada per Béatrice Uria-Monzon i Roberto Alagna (gravada en DVD) i que han vist més de 500.000 espectadors en 16 ciutats de tot el món.
Bieito imposa un ritme teatral trepidant, de vegades amb duresa excessiva, i trenca els tòpics de la falsa Espanya de Merimée, però acudeix a altres tòpics visuals per explicar la història amb escenes de violència i sexe que remeten al cinema de Tarantino o als mafiosos de Scorcese. Pur Bieito, capaç també de trobar poesia entre tanta misèria; va aixecar aplaudiments l'escena de l'aprenent de torero nu que sota la llum de la lluna i als peus del famós toro d'Osborne assaja uns passos durant l'entreacte més poètic. I et deixa clavat a la butaca quan la monumental tanca cau a terra amb estrèpit donant pas al quart i crucial quart acte.
CARMEN DE BIZET
Béatrice Uria-Monzon, Nikolai Schukoff, Evelin Novak, Massimo Cavalletti, Núria Vilà, Itxaro Mentxaca, Fracisco Vas, Àlex Sanmartí, Marc Canturri, Giovanni Battista Parodi. Cor i Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Direcció musical: Ainars Rubikis. Direcció d'escena: Calixto Bieito. Liceu. Barcelona, 17 d'abril.
Llàstima que en l'àmbit musical no funcionen tan bé les coses en la reposició del muntatge —sis funcions fins al 2 de maig— sota la direcció superficial del jove letó Ainars Rubikis. Al treball musical li falta una mica, cosa que es tradueix al fossat en un so orquestral sorollós i desequilibris en la concertació.
La mezzosoprano Béatrice Uria-Monzon torna a donar vida a la gitana cigarrera, paper que domina i recrea millor com a actriu que en la part vocal, ja que va curta de greus i justa en els aguts. De cant aspre, el tenor alemany Nikolai Schukoff funciona millor en els passatges de més importància dramàtica. Bé la soprano croata Evelin Novak, una Micaëla una mica insulsa al principi, però que va guanyar intensitat, i molt decebedor Escamillo a càrrec del baríton italià Massimo Cavalletti. Va decebre també l'equip de comprimaris; encara que l'acció teatral els porti al límit, haurien de cuidar més la línia i cridar menys.
Després d'un començament fluix, la formació liceista, amb Conxita Garcia com a titular, va millorar el rendiment i va anar a més en l'últim acte, el més despullat d'artificis, en el qual Bieito només necessita una corda i un cercle a terra per generar tensió. Un clàssic de Bieito que segueix donant guerra als escenaris.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.