La indefensió de les prostitutes

La prostitució és una realitat social que sempre ha provocat posicions contraposades que van des de l'acceptació o la tolerància fins a la condemna moral o penal. El desprestigi social de les persones que exerceixen la prostitució és històric. Quevedo, irònic i genial, però misògin insuportable, parlava de les “hermanitas de pecar”. La consideració de pecat implicava el menyspreu i la infàmia per a la prostitució, assumida com una realitat inconfessable encara que incontenible.

Mentre el Tribunal Europeu de Justícia reconeixia el 2011 com a activitat econòmica lícita la prostitució exercida de manera lliure i independent, el Parlament Europeu declarava el 2014 que l'explotació de la prostitució, fins i tot voluntària, constitueix una violació de la dignitat humana i és contrària als drets humans i a la igualtat de gènere. Aquesta relativa contradicció es reflecteix en les lleis de diferents països. N'hi ha que prohibeixen penalment l'explotació. A Suècia es castiga la simple clientela. A Holanda la prostitució “en aparador” és objecte de regulació municipal.

La llei espanyola és ambigua, castiga severament el proxenetisme, però permet administrativament els macroprostíbuls. A Catalunya, un decret de la Generalitat de l'agost del 2002 regula la prestació de serveis de naturalesa sexual en locals de pública concurrència com a activitat exercida de manera lliure i independent a canvi d'una contraprestació. I ara Albert Rivera ens sorprèn adduint raons tributàries per legalitzar el comerç de la prostitució. Segons l'informe del Parlament Europeu, pràcticament la totalitat de les persones prostituïdes corresponen als sectors socials més deprimits, en un 90% sense papers i procedents de països pobres, i en més del 80% havent sofert, abans de prostituir-se, violències sexuals, violacions, incests o pedofília. En aquestes condicions, l'acceptació d'aquesta dedicació difícilment és plenament voluntària i lliure.

La persona prostituïda és una víctima de l'explotador, però gairebé sempre una víctima còmplice, perquè depèn d'ell, de la prosperitat del seu negoci i de la seva impunitat. Per això davant els jutges elles declaren sovint que la seva activitat era lliure, cosa que dificulta la prova de la seva explotació sexual i la condemna consegüent.

Una sentència d'un jutjat social de Barcelona va reconèixer el dret a la seguretat social a dones que exercien la prostitució

Una sentència de 18 de febrer de 2015 d'un jutjat social de Barcelona va reconèixer el dret a la seguretat social a dones que exercien la prostitució al local d'una empresa, de manera estable, amb els seus horaris i retribucions. Una altra sentència d'una secció penal de l'Audiència de Barcelona del 27 de maig de 2014 havia condemnat severament com a autors d'un delicte d'explotació de la prostitució els propietaris i administradors d'uns coneguts hotels prostíbuls.

Les dues sentències són exemplars per la seva altura tècnica, cívica i ètica, per l'extensió, claredat i profunditat dels seus raonaments, per l'aclaparant anàlisi de les disposicions espanyoles i internacionals en què es basen i per l'acurada prioritat que atorguen a la llibertat i dignitat de la dona, la tutela judicial de la qual assumeixen igual les dues resoluciones. A primera vista, no obstant això, semblen dues sentències contradictòries. L'una legalitzaria la pràctica empresarial del comerç de la prostitució. L'altra la condemnaria penalment.

La severa sentència de l'Audiència de Barcelona va declarar provat que els condemnats captaven dones estrangeres en situació irregular, controlaven la seva documentació, gestionaven els seus diners, les mantenien en situació de subordinació i aquarterament amb control de les seves entrades i sortides, de la seva activitat i la seva salut sexual. L'absència de llibertat de decisió d'aquestes dones, la seva explotació sexual, en aquest cas, era irrefutable.

El jutge que va reconèixer drets laborals a les persones que exercien “lliurement” la prostitució era titular d'un jutjat social. No tenia facultat legal per condemnar penalment. Justificant la seva decisió afirmava que mentre l'Estat espanyol continuï oferint una pràctica cobertura legal al proxenetisme, per reglamentació administrativa o per la difícil condemna penal, sense oferir cobertura legal a la persona prostituïda, es continuarà agreujant l'atemptat a la seva dignitat, a la seva llibertat personal i sexual.

El seu reconeixement del dret a la seguretat social de les dones prostituïdes no implica una contradicció amb la necessària condemna del proxenetisme industrialitzat. Tampoc pretén dignificar el negoci prostibulari ni ignorar l'explotació. Però argumenta que en els casos en què els jutges no puguin oferir la protecció penal a les víctimes de la prostitució, encara que siguin víctimes còmplices, almenys hauran d'oferir-los el reconeixement i la tutela dels seus drets, perquè el que no és admissible és condemnar les persones prostituïdes a quedar-se en un llimb jurídic que és l'avantsala de la degradació i de la total indefensió.

Josep Maria Mena va ser fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya