Capdavanters de la nova política

El procés sobiranista català, ara ja en la recta final independentista, ha donat l'oportunitat a Convergència Democràtica de presentar-se com a capdavantera de la nova política. Una CDC obstinada en el dret a decidir el futur de Catalunya, verbalment compromesa a donar la veu als ciutadans, tracta d'eclipsar els aspectes quotidians de la seva pràctica amb la projecció futura. Amb l'operació –a la qual ha contribuït un Govern central que ha judicialitzat qualsevol relació política– ha volgut difuminar els senyals d'identitat del vell partit fundat per Jordi Pujol.

Convergència intenta surfejar sobre l'onada de la nova política. El partit d'Artur Mas s'aferra a la barca independentista, competint amb Esquerra per enarborar la bandera de la regeneració. Això sí, les pulsions són difícils de controlar i, sovint, emergeix el sòrdid vell món del qual Convergència diu que abjura, com va passar fa uns dies amb el conseller Boi Ruiz. El titular de Salut va ressuscitar –amb l'ajuda d'Esquerra i de l'exconsellera socialista Marina Geli– vells tics: ha fet orelles sordes al veto temporal a la creació del consorci sanitari de Lleida i a la venda de les dades d'usuaris de la sanitat, unes mesures preses expressament pel Parlament. Però el clam sobiranista permet que CDC passi sobre les taules de la vella política ocultant el cruixit de la fusta corcada.

Des del 2012, Convergència vol marcar distàncies amb el PP. La CDC de Mas, fins aquell any, combregava amb les retallades i el sostre de dèficit pressupostari. Però la sortida de les masses sobiranistes al carrer i el pacte amb Esquerra han modificat aparentment la seva posició i li han fet veure la llum de la socialdemocràcia. Ara fia l'Estat del benestar a una Catalunya independent, on podrà aplicar el que ara assegura que és impracticable: el keynesianisme en un sol país.

Des del 2012, Convergència vol marcar distàncies amb el PP. La CDC de Mas, fins aquell any, combregava amb les retallades i el sostre de dèficit pressupostari

Què en queda d'aquella federació nacionalista que va aprovar el pla de rescat de les autopistes radials de Madrid (sí, del llunyà Madrid), pel qual l'Estat hauria d'afrontar la responsabilitat patrimonial (una suma de 4.500 milions d'euros)? Des del seu retorn al poder fins al 2012, CiU va donar llum verda als decrets de retallades dels serveis públics com sanitat o educació, inclosa la congelació de salaris i plantilles. També va validar el text sobre deutors hipotecaris que va tancar la porta a la dació en pagament. Es va abstenir en el decret que degollava les ajudes a les energies renovables, per no citar el seu vot favorable a la reforma laboral. Sí, tot això està molt bé, s'argumentarà, però forma part del passat. Què passa el 2015, quan ja ha enarborat la bandera de la nova política?

A part de la polèmica sobre el vot sobre la lluita antigihadista, que va generar una sonada fitna –guerra interna– entre la comunitat de creients d'Unió i de Convergència, CiU ha donat suport al PP. Però ha votat les mesures impulsades pel PP que pretenen combatre la corrupció en els partits, publicades el 31 de març en el Butlletí Oficial de l'Estat. La llei en qüestió deixa fora de regulació la reducció del nombre d'aforats i no tanca, de fet ni tan sols esmenta, les anomenades "portes giratòries" que tantes jornades de glòria han donat als partits que s'han perpetuat en el poder. Tampoc s'amplia el període d'incompatibilitat dels alts càrrecs cessats, ni es blinda la independència dels òrgans de supervisió, ni es regulen dels grups de pressió, els lobbys. Això sí, reconeix expressament que els dirigents del partit “poden” arribar a ser triats per tots els militants, cosa que no practiquen ni el PP ni Convergència, per qui les primàries són una mena d'exercici emparentat amb l'anarcosindicalista.

En aquest paquet legislatiu presumptament anticorrupció i per la transparència, les competències autonòmiques queden fora de perill, ja que l'aplicació de les mesures, per exemple, sobre alts càrrecs queden en mans –assegura el PP– del que decideixi el Govern de la comunitat autònoma. Això precisament ha estat el que ha mogut CiU i PNV a donar el seu sí a la llei promoguda pel PP. L'indult segueix viu fins i tot per als casos de corrupció, amb la novetat que cada sis mesos el ministre de Justícia haurà de donar explicacions davant el Congrés. I els viatges dels parlamentaris, dels quals el president extremeny José Antonio Monago va ser un distingit usuari, continuaran inaccessibles, a la zona boirosa de l'Olimp. En definitiva, una llei que, al país dels Gürtel, els ERO i els Pujol, sembla que és insuficient.

De manera paral·lela i simultània a la seva actuació de Madrid, CDC s'ha apressat a subscriure el pacte independentista amb ERC per recuperar l'Estat del benestar, destruït de manera tan eficaç en els últims anys a Catalunya, i per expressar la “voluntat inequívoca de regeneració democràtica, transparència, rendició de comptes, participació ciutadana i lluita contra la corrupció”. És difícil imaginar aquesta nova política en vista dels fets, quan tot es confia a un sorteig de la independència en què Boi Ruiz pot actuar de nen de Sant Ildefons.