Rajoy tapona la ferida

Mariano Rajoy es considera capacitat per superar la decepció amb el Partit Popular de bona part dels seus votants, que alimenta la important bossa d'abstenció i de canvi de preferències observada per les enquestes des de la tardor del 2012, i confirmada per les últimes cites amb les urnes (europees del 2014, andaluses del 2015). No es pot interpretar de cap altra manera el seu discurs davant de més de 500 càrrecs del partit, precedit de declaracions a la ràdio pública. El president del Govern espanyol i del PP encara creu possible arribar a les eleccions generals en condicions, si no de repetir la majoria absoluta, sí, almenys, d'obtenir una posició prou honrosa per assegurar-se que la governabilitat passi pel seu partit.

Per això li corria pressa taponar la ferida oberta pel mal resultat andalús, que ha provocat guspires entre dirigents temorosos de resultar sacrificats o necessitats de situar-se davant d'una presumpta operació successòria. El president deixa clara la seva nul·la voluntat de tallar caps en el partit i manté la composició del Govern –tot i que sense descartar “petits canvis” després de les eleccions municipals i autonòmiques–, de manera que la seva intenció és evident: que cada candidat a les urnes del 24 de maig carregui els neulers sota la marca del PP.

Les dificultats de governabilitat que es plantejaran després de les municipals i autonòmiques poden servir-li de palanca per recuperar vots de centredreta indecisos o infidels. No és improbable que es deixi temptar per la idea d'esgrimir o jo, o el caos (entenent per caos les aliances de diversos partits per deixar el PP fora de combat) com a trumfo per recuperar vots conservadors en nom de l'estabilitat; a més de capitalitzar tant la recuperació econòmica com la menor virulència del conflicte constitucional plantejat per l'independentisme català.

El seu problema són les posteleccions. Si el PP surt de les urnes com a primera força, però sense majoria absoluta, haurà de buscar acords. I pactar gairebé no forma part de la cultura del Partit Popular, ni tampoc de la trajectòria de Rajoy, acostumat a manar gairebé en solitari i a moure's entre cercles reduïts.

És veritat que el PP no ha definit encara clarament la seva estratègia respecte al PSOE. En canvi, és evident la seva antipatia per Ciutadans, l'opció que sembla en condicions d'arrabassar-li electors desencantats entre sectors joves i urbans. Per això, la necessitat de preservar futurs terrenys d'entesa fa incomprensible que Rajoy passi per alt els colossals errors comesos pels que han pretès colpejar Ciutadans amb arguments d'un primitivisme impropi de polítics seriosos.

En tot cas, només una derrota molt greu, que provoqués la pèrdua de milers de càrrecs municipals i autonòmics, acceleraria les temptacions internes de responsabilitzar de tots els mals el president. De la grandària d'aquesta pèrdua pot dependre que Rajoy aconsegueixi salvar els mobles.