Batalla de i per Barcelona

La mobilització de la ciutadania barcelonina per les causes col·lectives ha estat històricament remarcable, i la tradició de barricada del segle XIX continua viva, tot i que tingui majoritàriament una manifestació pacífica. La premsa s’ha fet ressò d’aquesta disposició a la protesta de manera reiterada, tot i que la presència de Barcelona als mitjans de comunicació va assolir un nivell destacat a mitjans dels anys setanta, quan, mort Franco, es va intensificar la politització, articulada de forma més o menys laxa en els moviments socials que s’havien desenvolupat en el ric decenni que seguí el 1966. En aquells anys se la va qualificar de “ciutat alliberada de la por”, i “més roja que Bolonya”, un temps en què Barcelona va ser considerada per la premsa internacional com “el bastió més sòlid de l’esquerra a l’Europa occidental”. És només un dels vessants en què destacava, ja que la vitalitat de la ciutat es plasmava en àmbits ben diversos, i fins i tot es pot considerar Barcelona com un pol d’irradiació de contracultura en aquells 1976 o 1977.

Barris, veïns i democràcia, l’excel·lent llibre del periodista i historiador Marc Andreu (Barcelona, 1973), s’acosta al moviment social urbà, popular i ciutadà alhora, durant el franquisme i la Transició, centrant-se en la trajectòria de la Federació d’Associació de Veïns de Barcelona (FAVB). Ja entrat el segle XXI, els historiadors dedicats a l’estudi dels moviments socials —una minoria cada cop més petita— han dedicat una atenció especial a l’àmbit urbà, a diferència del que passava en els vint anys anteriors, quan la historiografia social se centrava en el moviment obrer. L’estudi aporta documentació inèdita, de gran valor històric, que està molt ben integrada en la interpretació del paper que va jugar el potent moviment ciutadà a Barcelona, i que va ser paral·lel al que es desenvolupava en les ciutats industrials del seu entorn però amb especificitats notòries.

L’estudi d’Andreu trenca amb una tendència present en altres treballs sobre el moviment veïnal (per altra banda sovint molt bons), segons els quals la crisi del moviment veïnal es va produir el 1979 amb les eleccions municipals, en dir que va ser abans, el 1977. En bona part, aquests plantejaments crítics responen a la visió del moviment veïnal com un embrió de l’autoorganització alternativa al capitalisme, quan, en realitat, el gran esforç d’articulació social i cultural que va representar no podia anar més enllà, des de la democràcia de base això sí, d’organitzar el conflicte amb els interessos especulatius entorn de la ciutat, plantejant que una altra ciutat al servei de les persones i els barris era possible. El treball d’Andreu se centra en allò que el moviment veïnal aconseguí: lluitar pels drets dels veïns, oposar-se eficaçment a la dictadura en l’àmbit local i contribuir decisivament a posar les bases d’un nou model de ciutat.

Els darrers projectes especulatius del desarrollismo, com ara el Pla de la Ribera, van ser paralitzats pel moviment veïnal. L’embranzida de l’associacionisme ciutadà influí decisivament en la destitució de Josep Maria de Porcioles el 1973, i la FAVB, amb la campanya “Salvem Barcelona per la democràcia”, va aconseguir el cessament de Joaquim Viola el 1976. Per substituir-lo, el franquisme va haver de buscar un alcalde amb tarannà negociador, igual que va buscar un governador civil, Salvador Sánchez Terán, de les mateixes característiques; en aquella conjuntura, el poder polític no es podia permetre un xoc frontal permanent amb els sectors actius barcelonins. També la burgesia catalana i els sectors immobiliaris i financers, tan ben articulats, van haver d’acceptar momentàniament les concessions a la Barcelona dels barris, atès que, en el moment clau de la Transició democràtica, l’hegemonia cultural va estar en mans de l’esquerra i de les classes populars.

El llibre d’Andreu permet aproximar-nos a la vitalitat de l’associacionisme i la seva capacitat d’influència en la ruptura democràtica barcelonina. Van ser les importants victòries polítiques del moviment veïnal, i les contrapartides socials per a les classes populars aconseguides als anys setanta, el que va possibilitar la implantació d’una nova forma de fer ciutat, reconeguda com el “model Barcelona”, un model que, tanmateix, va degenerar ja abans d’acabar el segle XX.