El que ens falta

Però no només ho explica l'autor, també ho van detallar els prologuistes, els exfiscals José María Mena i Carlos Jiménez Villarejo, dues escriptures més que es poden triar, que aquest dilluns van presentar l'acte, cada un a la seva manera. Tots dos van ser els instructors del cas Banca Catalana. Va trencar el gel (o per ventura resulta més apropiat dir que va obrir foc) Jiménez Villarejo. La seva corbata de llunes, en contrast amb la camisa oberta de Mena. Villarejo, les galtes acuradament afaitades dels clàssics romans; Mena, la barba blanca dels presocràtics. Jiménez Villarejo, amb els cabells repentinats amb miraments d'escolar; Mena, amb la calba al seu aire. La veu rigorosa, sistemàtica de Villarejo, i la ironia àgil i espontània de Mena. Jiménez Villarejo va denunciar els que llavors “van mirar cap a una altra banda; per raons no jurídiques, sinó polítiques, i per raons d'un altre ordre, jo diria que més vergonyós”, i d'aquesta manera es va comprendre a la sala que el que havia aconseguit el pujolisme era que la política formés part de l'ordre d'allò que és vergonyós. A continuació va parlar del concepte de destrucció i va explicar que Jordi Pujol fins fa molt poc anava dient “volen destruir-nos” per les tertúlies radiofòniques (així va passar el 2012). “Qui vol destruir a qui?”, es va preguntar l'exfiscal. Al carrer on viu, encara pot veure-s'hi, tants anys després, les taques de tapar les pintades que dia reree dia li feien amb la frase: “Volem fiscals catalans”. A Mena no li van pintar a la porta de casa, però una nit una escopeta encara sense identificar va disparar contra la seva finestra. Durant la seva intervenció, José María Mena va assegurar que no processar Pujol quan es va fer amb Banca Catalana “va ser una ocasió perduda de posar límit a la corrupció i a la putrefacció de la política”.

Banca Catalana: cas obert, en canal. El periodista i els dos exfiscals semblaven tres forenses contemplant meravellats com sobre la taula de presentacions, com d'entre el caos quotidià, tornava a la vida el cadàver de Banca Catalana. Un Pujol/Reanimator va obrar el miracle amb la seva confessió del 25 de juliol. El monstre que van voler enterrar corrents sota la terra polsosa de la Ciutadella a força de manifestacions, i setges i preses del Parlament pels convergents més irats, és ara un Frankenstein a qui fins i tot els seus creadors temen. Banca Catalana, les sigles del qual, BC, evoquen la prehistòria, el foc primer, l'origen de tot, l'ou de la serp. Ho diu Pere Ríos en el seu llibre mitjançant múltiples exemples. Aquí n'hi ha un: Banca Catalana suposa el primer rescat bancari de la democràcia.

La presentació es va celebrar a la Casa del Llibre i l'omplia un públic que semblava també traçat per una doble escriptura: pertanyien majoritàriament a dues generacions ben definides els qui ho provaven a la sala d'actes. Una la formava gent relativament gran i l'altra gent jove (igual que el programa que presentava Antolín García). Totes dues tenien en comú haver estat víctimes del pujolisme. Però, també, no haver sucumbit davant les pressions, les marginacions, els xantatges que aquest sistema patriocràtic, encarnat primer en una persona i de seguida en un cognom, imposava als qui no combregaven amb la seva dolenta hòstia embolicada en beateria montserratina. Pels racons es formaven rodones de periodistes de pèl blanc i jersei ample, reporters que fa trenta anys van ser els primers que van escriure articles i llibres denunciant els sinistres manejos econòmics de Pujol i els seus sequaços, i la passió per explicar-ho tot dels quals els va costar la carrera i en certa manera la reputació (de tot això, amb noms i cognoms, també en parla Pere Ríos al llibre).

Es veia al seu costat els que tenen trenta anys, que van néixer i es van criar al món perfecte, on tot el que convergia i s'unia era bo i no hi havia motiu per al descontentament. Per exemple, asseguts en la mateixa última fila, van coincidir l'advocat Jaume Asens, que va a les llistes de Barcelona en Comú i feia fotos de la taula amb la seva tauleta, i el vell catedràtic de Filosofia del Dret Juan-Ramón Capella, que va ser sagristà abans que frare alternatiu. Hi havia entre els assistents fiscals, jutges, periodistes, polítics, és a dir, tot el cos social que va hauria d'haver parat això i no va poder. Per sobre del multitud destacava, a causa de la seva alçada de jugador de bàsquet d'institut, el cap fi i vigilant de l'ecosocialista Joan Herrera. A baix, l'acompanyava (cap, tronc i extremitats), l'exconseller d'Interior Joan Saura amb suèter de color lila/Podem. Part del personal que escoltava dempeus s'havia disposat recolzat d'esquena contra els miralls nocturns de la sala, com a lloc d'afusellament contra murs de transparència. El que també s'observava en la presentació és que aquestes dues generacions, els que van voler i els que volen, dibuixen una biografia interrompuda. De l'origen d'aquest buit i d'aquesta buidada tracta aquest llibre.