David Grossman contraposa l’amor i la literatura a la violència del món

David Grossman (Jerusalem, 1954) ha desembarcat a Kosmopolis, la fira literària que se celebra al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), amb la seva nova novel·la (Gran cabaret, Edicions 62). Parlant amb ell sobre un recent viatge per la regió de Lublin amb una parella jueva que havia perdut família a la Xoà, surt a la conversa com entre les velles làpides trencades dels cementiris i en les buides sinagogues el misteri del que significa ser i sentir-se jueu es feia cada vegada més inefable, a l'hora que commovedor. “L'experiència de la Xoà és fonamental però ser jueu i el judaisme són molt més. El fonamental és que mai et sentis realment còmode al món, el sentiment de no ser acceptat, de no tenir casa. Israel no és la llar que hauria de ser perquè no està en pau i només quan ho estigui trobarem aquesta casa”.

En la seva nova novel·la, el protagonista diu de la seva mare, escapada de Polònia, que a Israel només sortia al carrer amb un mocador a la cara i enganxada a les tanques "no fos cas que algú li expliqués a Déu que encara era viva". És una bona definició de la relació dels jueus amb Déu. Grossman somriu mentre xarrupa un suc de taronja. "Ens prenem Déu molt personalment, quan llegeixes la Bíblia, i jo ho faig, veus contínues mostres d'aquesta relació, pels dos costats, perquè Déu és molt humà i de vegades poc diví en les seves relacions amb els jueus". És això el que els separa de les altres nacions, aquesta relació, no sé si dir, privilegiada? "És una de les coses que ens fan diferents, però tots els pobles, tots els éssers humans som diferents. Nosaltres tenim una llengua i una història de quatre mil anys i una experiència tràgica entre les nacions. Això ens fa diferents. Però sempre hi ha aquesta tendència a demonitzar-nos o a hiperidealitzar-nos, que són dues maneres en realitat de deshumanitzar-nos".

Mentre acabava de llegir ahir a la nit Gran cabaret, li dic, a La 2 emetien casualment una pel·lícula israeliana tremenda, Shesh peamim, Six acts, de Jonathan Gurfinkel, sobre els abusos a una adolescent en la societat fatxenda d'Hertseliyya. "És el que explicava. Som com tots. En la societat israeliana hi ha els mateixos abusos i corrupció que a la resta del món, el nostre gran poeta Hayim Nahman Bialik, que va morir abans de la fundació de l'Estat d'Israel, va dir que seríem una nació normal el dia que tinguéssim lladres i prostitutes. Israel en té, com també té moltes coses boniques, i calidesa i compassió. Que hi hagi també això, a més de la militarització i la brutalitat, és un dels misteris d'Israel".

Parlar de compassió i de pietat sona gairebé antiquat en aquests temps. "Ah, és que jo sóc molt old fashion", riu Grossman. "Viure en una realitat violenta i brutal com en la qual viu, en una societat en conflicte, et fa pagar un preu elevat, però també et fa més humà. I augmenta la teva necessitat d'afecte, amabilitat i tendresa, dels quals et pots sentir molt desproveït i que són un aliment indispensable per a l'ànima".

“Demonitzar-nos o idealitzar-nos són dues maneres de deshumanitzar-nos”

"Hegel deia que els malvats són els que fan la història", continua l'escriptor, "però hi ha certes històries que fan que la gent sigui malvada, i això passa a l'Orient Mitjà". Grossman recorda que la guerra necessita de masses, de convertir la persona en massa, però que la literatura contraposa el fet de convertir la massa en persones. En aquest sentit, afirma, "la literatura és com l'amor, fa deixar de veure la gent per veure la persona". L'amor ens salva? Grossman mira amb aquesta expressió tan seva, omple de comprensió abans de res l'humà. "L'amor et fa sentir a casa, no se si et salva però t'ajuda a viure. Quan estimes i t'estimen trobes un lloc al món, una llar. Si l'experiència corrent de l'ésser humà és anar-te enfonsant i envellint, l'amor és una forma d'ajuda davant d'aquest procés, una veritable respiració boca a boca".

Gran cabaret és un autèntic tour de force literari que relata la sessió d'un monologuista israelià, una espècie de Lenny Bruce (al qual Grossman confessa que admira), en un local de copes de Cesarea. El madur actor protagonista, un home amb un secret, actua davant un heterogeni auditori representatiu de la societat israeliana al qual fa riure, provoca, irrita, indigna, horroritza o commou en diferents moments fins a pràcticament buidar l'establiment. Entre el públic, dues persones relacionades amb la vida de Dóvadeh, el one man shou, faran que es produeixin canvis impredictibles en l'estat d'ànim del còmic i en l'espectacle. Grossman torna a sorprendre amb una lliçó incommensurable sobre els mecanismes afectius de l'ésser humà i alhora amb una història que transita per camins sentimentals d'una bellesa i un dolor esgarrifosos.

“M’agrada l’humor jueu neuròtic, autoirònic i no cínic”

Dóvadeh, el còmic, explica acudits, alguns d'extremat mal gust, grollers. Sorprèn aquest llenguatge en Grossman, sobretot si es tenen en compte les seves obres més poètiques com Caigut fora del temps. "Canvio de registre per explicar bàsicament el mateix, la mateixa història; un ha de reinventar-se, sentir l'energia revitalitzadora, l'excitació de la creació. La idea central d'aquesta novel·la, la del noi que porten de viatge a l'enterrament d'un dels seus pares i no sap quin dels dos és el que ha mort i es troba escollint al seu cap qui preferia que fos –que és la història terrible que explicarà Dóvadeh–, em rondava des dels noranta, però no trobava com explicar-la. I llavors se'm va ocórrer aquest llibre centrat en un humorista. L'humor, la flexibilitat i la llibertat que et proporcionen l'humor em va donar la clau. Aquestes coses arriben com un raig, una calor fulgurant, una emoció que no saps d'on ve".

L'humor de la novel·la és un humor molt jueu. "Ho és, jo sóc jueu i m'agrada aquest humor. L'humor jueu neuròtic, com el de Bruce. És un humor basat en l'autoironia i no en el cinisme, un humor compromès fins i tot amb allò de què rius". Cal esmentar Woody Allen. " M'agrada molt", riu Grossman, que confessa que veu totes les seves pel·lícules –"n'hi ha de millors i n'hi ha de pitjors"–.

Gran cabaret, explica Grossman, parla de diferents temes que li semblen importants, "la infància, la solitud, la tristesa, la malenconia, la crueltat, la necessitat d'oblit, i sobre l'art, i el lloc que ocupa l'artista davant de l'audiència, el flirteig entre l'artista i la seva audiència i quan el primer dóna a la segona alguna cosa que a aquesta li resulta difícil d'empassar. La novel·la té aquestes dues parts diferenciades. Aquest flirteig al principi, aquest artista volcànic que bombardeja el públic amb les seves bromes de mal gust, els seus insults. I la segona en la qual de sobte passa alguna cosa. Aquesta dona minúscula que el coneix i l'interpel·la, dubta del seu caràcter brutal i li recorda que era "un bon noi". I igual que aquestes roques que es trenquen si colpeges al punt de fractura, al lloc adequat, el protagonista es transforma i la història canvia".

Grossman entén que hi ha gent que viu com en paral·lel a si mateixa. Perquè alguna cosa les va desviar del seu camí, es van trair o els van trair, van prendre la decisió equivocada, i van desconnectar de si mateixos. "Moltes persones són com Dóvadeh, que pateixen aquest canvi de via, estan més enllà o al marge de si mateixos. Fins que potser algú torna a connectar-los i tornen al món real. Això no només passa amb individus sinó amb països i societats senceres que no viuen d'acord amb el que són. Tots hem de buscar això, la coherència, la veritat, en el nostre destí. A Israel és la lluita per la pau enmig d'aquesta vida de bel·ligerància que ens deixa exhausts".

Què hi ha de Grossman en el protagonista? "Em vaig tornar ell en escriure d'ell. Aquesta és una de les recompenses de l'escriptor, aquesta experiència d'alteritat. Però sóc també la dona, i l'amic jutge, el personatge capaç de veure sota les capes i capes en què s'amaga el còmic, de dir-li honestament què irradia, recordar-li qui és. Una vegada vaig haver d'escriure d'un nen que es desmaiava, però jo no ho havia experimentat mai. I no sabia com explicar-ho amb autenticitat. Llavors, en una visita al dentista alguna cosa va anar malament amb l'anestèsia, i vaig començar a desmaiar-me. El metge demanava sucre o xocolata, però vaig suplicar que ningú hi interferís: estava experimentant el que necessitava per a la novel·la!".

El públic a Gran cabaret reflecteix el microcosmos israelià. "Qualsevol que conegui la realitat del país identificarà immediatament els personatges, es percep per exemple aquesta progressiva militarització de la societat i fins i tot del llenguatge".

La contínua deserció del públic i els comptes que porta el protagonista dels que abandonen sembla una comptabilitat dels Justos. Això és molt jueu, també. "Una minoria es queda a seguir escoltant el protagonista, la gent que és capaç de mirar la ferida de l'altre i entendre la seva història". Aquesta comptabilitat entronca amb la capacitat de triar de la Sophie de William Styron o del mateix protagonista de Gran cabaret. "En realitat en cap dels dos casos hi ha elecció lliure, Sophie a la plataforma d'Auschwitz és forçada a una elecció impossible, sàdica. I Dóvaleh només pot desitjar que el mort sigui un progenitor i no l'altre. La lliçó és que la gent que pren les males decisions, les errònies, hauria de ser més comprensiva o compassiva amb ella mateixa. Moltes vegades són autèntiques víctimes de les circumstàncies".