Duran Lleida a Bono: “No et queixis. Ets ministre i jo, aquí, suportant Pujol”

"Comencem el llibre amb una pregunta: Pot l'actual president de la Generalitat, Artur Mas, dir-li al president Zapatero fa vuit anys: 'Jo vaig traient el terme nació de l'Estatut i tu vas posant més diners'? La resposta és afirmativa: pot, i ho va fer".

Així comença el pròleg de Diario de un ministro: de la tragedia del 11-M al desafío independentista catalán, on l'exministre socialista José Bono fa un repàs de la seva trajectòria a partir d'anècdotes, escenes viscudes i frases relatades per altres, i moltes, com la que obre el pròleg, sobre la política catalana. A continuació, una selecció de les perles del diari de Bono.

Les relacions amb el PSC

"És cert que vaig entrar com a ministre sabent que no encaixaria fàcilment en un equip on predominava territorialment la influència del PSC, amb un líder, Pasqual Maragall, que s'enorgullia en públic de constituir el suport orgànic del poder de Zapatero".

Al PSC manen gairebé sempre les famílies més poderoses de Catalunya, són els meus veritables enemics de classe

"Al comitè federal del PSOE (...) Maragall fa una referència cridanera a Zapatero: 'Vas dir que aniríem a l'Estat federal al cap de dos anys; n'han passat tres, i només defenses l'Espanya plural. Has de complir el que vam pactar al XXXVè Congrés'. No està malament saber que el vot de Maragall a ZP va ser a canvi d'un pacte per l'Estat federal".

"Dinar amb el diputat Joan Puigcercós, d'ERC: 'No sóc nacionalista –em diu– perquè en el nacionalisme sempre hi ha alguna cosa de fonamentalisme insolidari. Ideològicament, sóc igual que tu, però pertanyo a una nació diferent de la teva i vull pertànyer a un Estat també diferent. Al PSC manen gairebé sempre les famílies més poderoses de Catalunya, són els meus veritables enemics de classe. Amb qui m'entenc de veritat és amb Pepe Montilla. Maragall no té gaire substància i pertany més al catalanisme que al socialisme. Jo vaig servir Pujol quan vaig ser cambrer... Pertanyem a dos classes socials diferents, i el meu veritable adversari electoral a Catalunya és CiU... Artur Mas i Maragall pertanyen a una mateixa saga".

Als catalans, en comptes de donar-los medicina per als seus problemes, els donen placebo sentimental: bandera, futbol, i Estatut

"Pedro J. Ramírez m'explica que fa uns dies es va reunir amb Artur Mas i li va dir: 'Maragall ens està usurpant el nostre paper, i fins i tot Manuela de Madre ha dit que Catalunya és una nació. Si seguim així, acabarem demanant la lluna, i el pitjor serà que ens la poden concedir".

"Zapatero comenta: 'Montilla és bona persona i, a més, és espanyol de veritat, però l'enrenou que ha muntat Maragall el supera. A vegades posa cara de misteri, amb aquell rostre inexpressiu".

Nacionalisme

"Alguns militars van voler actuar com a polítics, fet pel qual van haver de deixar de ser soldats. Va ser el cas del tinent general José Mena Aguado (...). Vaig saber que amb altres companys d'armes preparaven un pronunciament, no un cop d'Estat però sí un acte de força. Aquest general havia dit als seus companys que 'si el Rei no actua amb l'Estatut, haurà d'agafar les maletes i anar-se'n d'Espanya, i els militars actuarem en conseqüència'. Vam haver d'arrestar-lo. El primer tinent general arrestat des de la Guerra Civil!".

"El Congrés dels Diputats va aprovar a instàncies del PSC publicar les balances fiscals de les comunitats autònomes, i amb això s'afavorirà el sentiment victimista dels catalans més egoistes. (...). Als catalans, en comptes de donar-los, des del Govern autonòmic, medicina per als seus problemes, els donen placebo sentimental: bandera, futbol, i Estatut".

"A l'avió comento amb el meu cap de premsa, el cap de l'Estat Major de la Defensa i l'almirant Torrent que estic preocupat perquè si l'Estatut reconeix que Catalunya és jurídicament una nació jo no podré seguir com a ministre. El cap de l'Estat Major de la Defensa intenta animar-me: 'No et preocupis, ministre, els exèrcits et fan costat, i nosaltres també'. (...) Li aconsello que traslladi al Rei la seva opinió i la dels militars sobre l'Estatut (...). El dia 26 em truca: 'He tornat a parlar amb el Rei i m'ha respost que d'aquests temes parli amb el ministre. No l'he vist gaire interessat".

Si l'Estatut reconeix Catalunya com a és nació jo no podré seguir com a ministre. El cap de l'Estat Major de la Defensa intenta animar-me: 'No et preocupis, ministre, els exèrcits et fan costat, i nosaltres també'

"Audiència amb el Rei. (...) Li dic: 'Seria perillós que Sa Majestat escoltés els que diuen que Espanya és una nació de nacions, i que el Rei és la clau de la unitat multinacional, perquè, si els separatistes aconsegueixen el seu objectiu, acabaran fent-lo fora a vostè".

"El dimecres convido a dinar Artur Mas (...) CiU estaria disposada a pactar un canvi d'escenari polític a Catalunya i a garantir el seu suport parlamentari al Govern d'Espanya, fins i tot amb la seva entrada en un Govern de coalició estable, però això exigiria eleccions prèvies a Catalunya i un canvi de la política d'aliances actuals que permetés a CiU governar la Generalitat si guanya les eleccions".

"En arribar a la Moncloa, per assistir al Consell de Ministres, parlem de l'Estatut de Catalunya (...). [Zapatero] remata l'intercanvi amb un paperet: 'Espero que la tristesa d'avui se superi el dia que el PSC anuncïi el candidat a president i se'n vagi Maragall".

Convergència i Unió

"El dimecres dino amb el portaveu de CiU, Duran i Lleida. (...) El noto distant de Pujol. 'Pujol és complicat, fosc, i molt més amic dels seus negocis que dels aliens. És normal que sigui així –em diu– però en el seu cas resulta cridaner'. Duran és obert, sagaç, i el seu nacionalisme té les característiques pròpies de la intel·ligència i la moderació".

Zapatero a Bono: "He parlat amb Artur Mas i m'ha dit: 'Jo vaig traient

"No et queixis per no ser el líder del PSOE –em diu Duran i Lleida–; no ets el president del Govern però ets ministre de Defensa, i jo, en canvi, mira'm aquí, suportant Pujol".

"Sopar al palau de Buenavista amb els dirigents d'ERC Joan Puigcercós i Joan Puig. Puigcercós parla amb confiança: "El PSC és l'aristocràcia de Catalunya, nosaltres som més propers a les necessitats de la gent. CiU tenia una xarxa d'influències a Catalunya i exigia comissions importants en les adjudicacions d'obres públiques, un veritable escàndol".

"Viatge a Barcelona i entrevista amb Pasqual Maragall, que m'explica amb força detall la seva acusació a CiU sobre les comissions del 3% (...). 'Vaig rectificar d'aquella manera, Zapatero i Barroso em van aconsellar que demanés excuses si no tenia dades concretes, i ho vaig fer a contracor, tot i que el meu germà em demanava que no ho fes".

"Despatx amb el president [Zapatero] a la Moncloa. (...) M'explica una cosa que em deixa sense paraules: He parlat amb Artur Mas i m'ha dit: 'Jo vaig traient el terme nació de l'Estatut i tu vas posant més diners".