‘Siegfried’ torna al Liceu

"Vull un so més lleuger, més transparent, com si fos música de cambra, així ho demana Wagner". Ho diu Josep Pons mentre dirigeix un passatge delicat del segon acte de Siegfried, tercer lliurament de L'anell dels Nibelungs, que aquest dimecres prossegueix el seu camí al Liceu en l'intel·ligent i inquietant muntatge dirigit escènicament per Robert Carsen. En un ambient de treball relaxat, els músics de l'orquestra de coliseu líric barceloní segueixen les indicacions del seu director musical en l'últim assaig d'orquestra. Pons demana matisos i subratlla els detalls de la prodigiosa escriptura wagneriana. "És curiós però a Siegfried el que més demana Wagner a l'orquestra són matisos en piano i mezzoforte, i el que és més difícil és precisament mantenir sempre l'equilibri perquè pugui sonar el que està escrit a la partitura".

El director musical del Liceu es desfà en elogis quan parla dels dos repartiments que s'alternaran en les set funcions programades fins al proper 23 de març. Els tenors Lance Ryan i Stefan Vinke (Siegfried), Peter Bronder i Gerard Siegel (Acaroni), les sopranos Iréne Theorin i Catherine Foster (Brünnhilde), els baix-barítons Albert Dohmen i Greer Grimsley (el Vianant), els barítons Jochen Schmeckenberger i Oleg Bryak (Alberich) i les contralts Ewa Podles i Maria Radner (Erda) encapçalen els respectius repartiments.

"És que estem parlant de les veus que actualment interpreten aquests papers al Festival de Bayreuth i als muntatges dels grans teatres de tot el món", sosté Pons amb orgull. "El teatre fa un esforç per portar les millors veus possibles i en el cas de l'Anell s'ha aconseguit formar un equip de primera fila".

Si cadascuna de les òperes que integren la Tetralogia wagneriana, fos una simfonia, Siegfried tindria el caràcter del tercer moviment, el Scherzo. Ho recorda Pons, absolutament immers en aquest cicle titànic i monumental que suposa un desafiament per a les veus, per a l'orquestra i per al director. Veure'l en ple assaig és revelador; hi ha molta il·lusió i responsabilitat davant l'esforç i els músics treballen amb ganes. "Millorar el nivell d'una orquestra exigeix temps, a tots, als músics i al director, però sincerament crec que estem en el bon camí", afirma Pons.

Les coordenades estètiques del muntatge de Robert Carsen, procedent de l'Òpera de Colònia, del qual ja s'han vist al Liceu el pròleg, L'or del Rin, i la primera jornada, La valquíria, la temporada passada, són clares: una escenografia decadent, simple, reflex visual d'un món contaminat en què Siegfried, el nou heroi destinat a recuperar l'anell que cobegen Wotan i Alberich per dominar el seu món, viu en una caravana.

"Fa pensar en l'estètica de la pel·lícula Blade Runner", apunta Pons, però Robert Carsen, que és un magnífic director d'actors, "no busca l'espectacle de l'acció sinó el teatre de reflexió per mostrar l'interior dels personatges; el jove Siegfried a la recerca de la seva identitat, l'aprenentatge de l'amor i la por, el descobriment de la passió per una Brünnhilde que ha deixat de ser una valquíria guerrera per convertir-se en una dona mortal i sensual".

Un dels moments orquestrals més subtils de la partitura és precisament el despertar de Brünnhilde; l'orquestra comença a tocar massa fort i Pons demana immediatament un canvi de concepte als músics. "Cal buscar un so més lleuger, donar-li menys pes, Brünnhilde desperta d'un llarg somni i tot ha de sonar amb màgia". Tornen a tocar el passatge i el so orquestral és ara més delicat i flexible. Després, a l'orquestra, cal equilibrar les forces per acompanyar les veus sense ofegar-les. "Si tot surt com en aquest assaig, no hi haurà problemes amb les veus, perquè tot està ben escrit en la partitura. Això sí, cal observar les indicacions de Wagner per aconseguir-ho", diu Pons.