De casos i jutges

Abans de tot, una precisió. Conec el jutge Santiago Vidal des de fa alguns anys i –com a mínim, fins avui– la meva relació amb ell ha estat cordial, però tènue: la que deriva d'haver coincidit, temps enrere, en algunes tertúlies, i després en un grapat d'actes públics. Dit això, la veritat és que quan vaig saber pels mitjans que el jutge esmentat s'havia autoconferit la missió d'elaborar un projecte de Constitució catalana, em va sorprendre. Per regla general, la redacció de textos constitucionals –si més no l'esborrany– sol respondre a l'encàrrec d'alguna institució, partit o entitat; o bé sorgeix de les deliberacions d'un col·lectiu que té, o s'atribueix, certa representativitat. Així, el projecte de Constitució Provisional de la República Catalana, més conegut com Constitució de l'Havana i redactat a Cuba el 1928 sota els auspicis de Francesc Macià, va néixer d'una autoanomenada Assemblea Constituent del Separatisme Català, fos el que fos.

Així doncs, quan Santiago Vidal va donar per conclosa la seva tasca i va fer públic el resultat, vaig atendre amb curiositat tot el que explicava i fins i tot vaig fer un cop d'ull al text, disponible a la xarxa. Naturalment, no estic en condicions de formular valoracions tècniques, però sí opinions polítiques. En aquest terreny, el projecte constitucional em sembla extremament candorós (un ingenu catàleg de bones intencions); i, en alguns punts concrets, el meu desacord és total.

Per exemple, amb l'article 41 (“Règim electoral”), punt 3, que diu: “La llei regularà els criteris específics de proporcionalitat a fi i efecte d’evitar que una sola llista o partit pugui assolir la majoria absoluta dels escons”. Ja em disculparà el magistrat Vidal però, en quin país del món existeix una norma així? Si l'objectiu és evitar l'excessiva concentració i l'abús de poder, evidentment el camí no passa per il·legalitzar les majories absolutes i imposar els governs de coalició, cosa inaudita en dret comparat.

Un altre exemple és l'article 85, on s'afirma que “Catalunya és territori lliure d’exèrcit i forces armades, llevat de la policia pròpia [...]”, i que els valors que l'Estat català “vol transmetre a la resta de pobles del món són la justícia social, la cultura, la pau [...]”. Em torno a excusar, però això em recorda l'article 6 de la Constitució de Cadis (que obligava els espanyols a “ser justos i benèfics”), o el mateix article de la Constitució republicana del 1931, amb el seu infaust “Espanya renuncia a la guerra com a instrument de política nacional”.

O hi ha jutges intocables (els que tenen darrere el PP), o Santiago Vidal és víctima d’una depuració ideològica

Les discrepàncies que acabo d'expressar, no obstant això, es multipliquen pel que fa a l'anàlisi que, sobre el cas Vidal, desenvolupava en aquestes mateixes pàgines, dissabte passat, l'amic i company de claustre Enric Fossas al seu article "L'estrany cas del jutge constituent". Segurament en abstracte, o en altres tradicions juridicopolítiques, té raó el doctor Fossas quan afirma que la independència d'un jutge queda compromesa si expressa simpaties o antipaties ideològiques, conviccions o prejudicis. Però, a Espanya? Al país on el president del Tribunal Constitucional, Francisco Pérez de los Cobos, pagava quota de militant del PP encara el 2011, quan ja era magistrat del TC?

El professor Fossas afirma que “el jutge ha de ser imparcial”, per això “revesteixen gran importància les aparences”. Sí, potser a Anglaterra, on a un jutge involucrat en el procés d'extradició de Pinochet se li va retreure que era soci d'Amnistia Internacional. A aquest costat dels Pirineus, estimat Enric, un magistrat (Juan Luis de la Rúa) “més que amic” de l'expresident valencià Francisco Camps, va decidir amb el seu vot el sobreseïment del “cas dels vestits”. I el Consell General va descartar qualsevol mesura disciplinària.

Coincideixo amb Enric Fossas: “És curiós que un magistrat es dediqui a redactar esborranys de Constitució”. Però, té precedents? Creada el 2006 a Madrid, la Fundación para la Defensa de la Nación Española (DENAES) va promoure a l'any següent una Propuesta de reforma parcial de la Constitución española tan prolixa (97 pàgines) com descaradament recentralitzadora i antiautonòmica.

Doncs bé, un dels vuit patrons de DENAES era en aquell temps Adolfo Prego de Oliver, al mateix temps magistrat del Tribunal Suprem (des del 1995) i vocal del Consell General del Poder Judicial (des del 2006). No puc afirmar que Prego contribuís materialment al redactat, però sens dubte el va beneir i el va avalar. I a ningú se li va acudir acusar-lo de deslleialtat a l'ordenament vigent.

Si propugnar una involució constitucional de signe unitarista és lícit, i esbossar una Constitució catalana és falta molt greu, hi ha dues opcions: o hi ha jutges intocables (els que tenen darrere el PP), o Santiago Vidal és víctima d'una depuració ideològica. Quant a la qualitat jurídica del text del magistrat barceloní, pot ser que sigui ínfima, com afirma Fossas. Però llavors, és normal en un Estat democràtic de debò que es vulgui expulsar de la carrera un jutge per haver redactat “una broma”, una “pràctica d'alumne de primer”, una Constitució del Monopoly?

Joan B. Culla i Clarà és historiador.