La memòria rescatada dels mexicans linxats

“Un esport a l'aire lliure”. Així va definir la pràctica de linxar mexicans a Califòrnia el periodista Carey McWilliams. McWilliams, autor de North from Mexico (Al nord de Mèxic, 1948), un llibre de referència sobre els mexicans dels Estats Units, va ser un dels pocs a preservar la memòria d'un episodi vergonyós en un país que no deixa mai de revisar la seva jove història.

El record de la mort, a les mans de les turbes anglosaxones, de centenars, segurament milers, de ciutadans d'origen mexicà entre mitjans del segle XIX i les primeres dècades del XX, va quedar recollit en cançons populars, en llegendes que s'explicaven de pares a fills, en un grapat de westerns i novel·les de gènere. Era un record vague, una història remota, mig oblidada.

Però mai, fins que els historiadors William Carrigan i Clive Webb es van posar a investigar, es van desvelar les dimensions dels linxaments a mexicans, superats només pels linxaments de negres al Sud fins a mitjans del segle XX.

Els EUA es transformen i també es transforma la manera d'explicar la història, més enllà de la mitificació del patriotisme més superficial. Canvia la demografia: els llatins —la majoria, d'origen mexicà— són la minoria més puixant. I canvia el passat, que mai és estàtic: els Estats Units incorporen altres traumes al patrimoni comú.

Morts oblidats: violència en grup contra mexicans als Estats Units 1848-1928 és el títol del llibre de Carrigan i Webb, publicat fa dos anys. Els fets queden lluny i són incomparables amb qualsevol discriminació del present. La publicació recent d'un informe que amplia en 700 el nombre de morts conegudes per linxament d'afroamericans, sumada al degoteig de notícies sobre arbitrarietats policials, i als debats sobre la immigració, col·loca la tragèdia sota un altre focus: els negres no van ser les úniques víctimes del racisme.

Farmington (Nou Mèxic), 16 de novembre del 1928. Quatre homes emmascarats irrompen a l'hospital del comtat de San Juan i s'enduen el pacient Rafael Benavides. Benavides és un pastor ingressat després d'agredir una nena mexicana, assaltar una dona anglosaxona i quedar malferit pels trets dels agents del xèrif. Els emmascarats se l'emporten en un camió a una granja abandonada. Li lliguen una soga al coll i el pengen d'un arbre. Els assaltants no van ser mai jutjats.

Benavides, la mort del qual reconstrueixen Carrigan i Webb, gaudeix del rar privilegi de ser l'última víctima mexicana de la violència en grup i extrajudicial documentada. Els historiadors han documentat 547 víctimes mexicanes (immigrants i nord-americanes d'origen mexicà), però el nombre total de persones “penjades, cremades i tirotejades” és superior. Van ser milers, segons l'estimació de Carrigan i Webb.

Amb el penjament de Rafael Benavides va acabar una era que havia començat el 1849, després de la derrota de Mèxic a la guerra contra els Estats Units, l'annexió de Texas als EUA i la transferència a aquest país, pel Tractat de Guadalupe Hidalgo, de l'actual sud-oest del país. La frontera política es va desplaçar centenars de quilòmetres, però els mexicans van seguir allà; els anglosaxons eren els nouvinguts, els immigrants, però uns immigrants que intentaven imposar la seva llei en un mitjà hostil. Les tensions eren inevitables.

Hi havia una justificació racional per a l'anomenat vigilantisme —el manteniment de l'ordre públic per part d'individus o grups civils— i els linxaments. A l'Oest, un territori on l'Estat era feble i la justícia lenta, ineficient o directament absent, molts veien en els processos i execucions informals l'única opció per combatre el crim en aquest territori.

Carrigan i Webb qüestionen que la persecució de mexicans fos una mera reacció de les mancances del sistema judicial a les terres de frontera. La violència no s'explica sense els prejudicis racials i la competició econòmica. “El rerefons de tanta violència entre anglos i mexicans es pot lligar a la pugna per l'or, a conflictes aparentment constants per la terra i el bestiar o a la batalla pels termes i les condicions laborals”, escriuen.

El 3 de maig del 1877 de matinada, Francisco Arias i José Chamales eren a la presó de Santa Cruz (Califòrnia) quan una munió se'l va emportar. Els acusaven de robar a un fuster, recorden Carrigan i Webb. Els van penjar sense judici i ningú va respondre pel crim: un esport a l'aire lliure, com va dir McWilliams.

El 1990, el poeta de Brooklyn Martín Espada va descriure en un poema els rostres, “descolorits com penics del 1877”, de la munió que es va acostar per veure els morts. Arias i Chamales presentaven “la ganyota adormida dels colls trencats”. A la fotografia d'aquell linxament, que il·lustra aquesta pàgina, la mirada del públic i la ganyota d'ajusticiats creuen els segles.