El discurs de la reacció

El papa Francesc li diu a Ángela Merkel que el deure dels caps d'Estat “és protegir els pobres”. I la cancellera, gens amiga de rebre lliçons de ningú, li contesta: “Nosaltres intentem fer-ho tan bé com sigui possible”. Tots sabem que és més fàcil dir que no pas fer. I que els pontífexs són professionals insuperables en aquest exercici, però la resposta defensiva d'Ángela Merkel mostra la delicada situació que viu Europa. Amplis sectors de la ciutadania, derrotats pels efectes de les polítiques dissenyades per conservadors i socialistes, que els han fet pagar una crisi que no van provocar ells, creuen que ha arribat el moment de trencar amb els partits hegemònics durant les últimes dècades. L'única resposta que reben és: “Prohibit sortir del guió oficial”.

D'una manera confusa, s'ha anat generant un cert fatalisme del canvi. I l'escena política s'ha convertit en un espectacle d'acció-reacció, entre partits emergents de signes i característiques diverses que aspiren a trencar l'status quo i els partits institucionals disposats a defensar-lo costi el que costi. Els aspirants, impulsats per l'onada del canvi, busquen l'ambigüitat que permeti arrossegar amplis blocs de l'electorat i els defensors del títol s'escuden en un clàssic argument conservador: no hi ha alternativa.

En aquestes circumstàncies, és interessant revisitar el llibre del savi economista Albert Hirschman La retòrica de la reacció. Hirschmann descriu els tres arguments estructurals del discurs reaccionari o de resposta a qualsevol procés de canvi: l'efecte pervers, la inanitat, la posada en risc.

Segons la tesi de l'efecte pervers, “tot canvi que busqui directament millorar un aspecte qualsevol de l'ordre polític, social o econòmic no serveix més que per agreujar la situació que es vol prevenir”. És un argument recurrent en Rajoy quan parla de Podem o de l'independentisme: “Altres coses l'únic que generen és inestabilitat, falta de progrés, reculada i pèrdua de benestar”. I si amb aquest argument no n'hi ha prou, segueix el de la inanitat: “Tota temptativa de transformació de l'ordre social és vana, es faci el que es faci, no canviarà res”. El fatalisme conservador amb el qual Rajoy insisteix: “Fem el que cal fer i no es pot fer res més”. En fi, queda per acabar el discurs de la posada en risc: les reformes “poden posar en perill conquestes precioses i drets precedents adquirits”.

Per a la dreta la voluntat de canvi sempre és sospitosa en la mesura en què sent qüestionat el sistema d’interessos i de poder que defensa

Contra canvi, la por d'anar a pitjor, la inutilitat de l'esforç (“només l'estabilitat és garantia de futur”), el risc de perdre el que ja tenim. Per a la dreta, la voluntat de canvi sempre és sospitosa en la mesura en què sent qüestionat el sistema d'interessos i de poder que defensa.

El que sorprèn en la conjuntura actual és com gran part del vell progressisme mediàtic, polític i intel·lectual, potser pels fracassos recollits al llarg de molts anys i per la crua comprensió que el món no ha estat com esperàvem, desplega sense pudor la mateixa actitud reactiva contra les pulsions de canvi que apreciem en la dreta: atacar abans de preguntar. En realitat, ja el mateix Hirschsman adverteix que el discurs reaccionari no és exclusiu de la ideologia conservadora (i que l'esquerra també actua com a tal).

El rebuig a la idea de canvi liquida el pensament progressista que es basa en la presumpció que és possible millorar la condició civil, política i social dels ciutadans. I acostuma a portar incorporada una certa pèrdua del sentit crític, perquè l'acceptació de l'status quo és una forma de claudicació davant la injustícia flagrant que obliga a combregar amb rodes de molí. Amb raó Hirschsman adverteix que el pensament progressista també té els seus propis mecanismes reactius: per exemple, l'absurda idea que no té sentit oposar-se al canvi perquè va en el sentit de la història i aquest sempre s'acaba imposant. Ja fa molt temps que sabem que la història com a avenç permanent cap a la redempció és un mite tan fatalista com el de la inanitat de les reformes. Quan els que han agafat la bandera del canvi presumeixen que no són de dretes ni d'esquerres, alguna cosa s'ha perdut en la cultura del pensament crític.

En l'estratègia de l'acció-reacció, “el veritable objectiu”, diu Hirschman, “és trobar l'argument que mata”. I aquesta intransigència ens allunya d'un debat més “filodemocràtic”. “Una democràcia afirma la seva legitimitat en la mesura en què les seves decisions són determinades per una discussió completa i pública”. La reducció de la política a allò reactiu la converteix en una res democràtica lògica de defensa i assalt del castell. Hi ha en aquests moments infinitat de raons per al canvi que mereixerien ser discutides. I, no obstant això, l'espectacle queda reduït a la defensa reaccionària de l'status quo contra tot el que es mou enfront de la conversió del canvi en fi en si mateix. Entre la beneiteria del canvi i el fanatisme de la reacció hauria d'haver-hi espai per a la raó democràtica. Però l'esquerra deixa de ser-ho si renuncia a canviar les coses.