“Encara que Tsipras assoleixi només un 5% del que va prometre, serà molt”

“Es fa campanya amb la poesia, però es governa amb la prosa”. La frase atribuïda a l'antic governador de Nova York Mario Cuomo podria aplicar-se al peu de la lletra a la posició en què es troba, amb prou feines un mes després d'arribar al poder, el Govern d'Alexis Tsipras: hi ha un tros de les promeses a la realitat, i l'acord signat divendres amb l'Eurogrup ha posat en relleu com de costerut pot arribar a ser. Però a les veus crítiques que s'han alçat els últims dies a Syriza, el partit de Tsipras, per considerar que el pacte contradiu, i fins i tot nega, el seu programa electoral, s'hi contraposa la confiança total, gairebé fe cega, de la ciutadania en l'Executiu grec: el 81% dóna suport a les negociacions amb Europa, segons l'última enquesta, prèvia a la reunió de divendres dels ministres de l'eurozona. El 73% creu també que Tsipras és l'home adequat per treure Grècia del pou de cinc anys de recessió, mentre que el 90% rebutja la troica i el 83%, el programa de rescat.

L'acord de mínims pactat amb l'Eurogrup podria erosionar aquest suport. O la proposta modesta de reformes de l'Executiu, tebi reflex de l'ambiciós programa electoral. O cap de les dues coses, si s'ha de jutjar per les opinions sentides durant aquest dia calmat i festiu (Dilluns de Quaresma), vigília de l'aterratge en una realitat preocupant, la de, potser, haver d'assumir un mandat europeu no desitjat. “No importa si hem d'anar més a poc a poc, passet a passet. Esclar que ens hauria agradat que totes les promeses es complissin de cop, però davant tenim enemics temibles, com Alemanya, disposada a atacar-nos perquè no aixequem cap, i per això el que aconsegueixi [Tsipras], encara que sigui poc, serà millor que el que hem tingut aquests cinc anys”, afirmava aquest dilluns Evanguelia Alexaki, una de les Netejadores en Lluita acampades al centre d'Atenes des de fa deu mesos, al costat de la tenda de campanya en què encara dormen malgrat l'anunci del Govern de la seva recontractació imminent (un missatge anterior a l'acord, que estipula el cost zero de les reformes).

L'actitud d'Alexaki i de dues companyes més, que mengen al costat d'un braser els dolços típics del dia –“ens els han portat botiguers del barri, ens cuiden molt”–, és gairebé un acte de fe: aquest dimarts se celebra un judici a Atenes per la irregularitat dels seus acomiadaments –sancionats pel Constitucional grec–, però confien a tornar a la feina d'aquí a “un mes o un mes i mig”. “Ens ho ha promès Tsipras, i també Katrugalos [viceministre de la reforma administrativa], que va venir a veure'ns i ens va dir que si no tornem a ser contractades dimitirà, i que també hauria de dimitir el Govern sencer”, esgrimeix Alexaki com a salvaguarda, o com si les promeses de vegades no les creés el diable.

Sobre les crítiques liderades per l'heroi de la resistència Manolis Glezos –al qual s'han sumat en les últimes hores Mikis Theodorakis, històric company de viatge de l'esquerra; el prestigiós economista i diputat de Syriza Kostas Lapavitsas i una eurodiputada del partit–, Alexaki recorre a els draps calents: “Venerem Glezos, per als grecs és un símbol, i sens dubte la seva intenció és que les coses es facin millor i més de pressa, però no es pot criticar un Govern que fa menys d'un mes que està en el poder. Un Govern es jutja al cap de quatre anys, no de tres setmanes”. Li dóna la raó, en un barri benestant d'Atenes, María Dimitrakis, economista i votant de Syriza. “No és necessària aquesta clatellada [de Glezos]. Encara que Tsipras només aconsegueixi el 5% del que va prometre, ja serà molt. Les reformes que Grècia necessita no són tant comptables com d'arrel, una transformació profunda i substancial de l'Estat, i això no costa diners, només voluntat política. I Tsipras en té. Amb ell i amb Varufakis, Grècia tirarà endavant, n'estic segura, tot i que ara ens ho posin tan difícil”.

En una estació d'autobusos plena de viatgers que aprofiten fins al final el pont de tres dies, Anthula, universitària, de classe mitjana i amb un profund escepticisme, s'encongeix d'espatlles quan se li pregunta l'opinió sobre el pacte. “No sabria què dir-li, perquè negociar a Brussel·les invocant la crisi humanitària del país mentre l'ocupació hotelera ha estat [aquest pont] del 100%, sembla un contrasentit, no? També és veritat que la meva família no ha patit gaire la crisi, per sort, per això entenc que els més desfavorits s'agafin a una taula de salvació, encara que sigui l'esperança en el canvi… però és tan poca cosa, i tan volàtil…”. L'aterratge a la realitat, o el despertar del somni, s'imposa dia a dia a Grècia.