No us fiqueu en política

Hi ha moltes maneres d'excloure certes persones o certs grups de la política i dels cercles de poder. Històricament els heretges, les bruixes i els desviats eren utilitzats com a exemple d'on hi havia els límits del que era acceptable i del que no. A aquells que s'atrevien a no complir les normes els penjaven en creus a les entrades de les ciutats, com a recordatori gens subtil de les conseqüències d'un atreviment com aquest. Però l'impuls d'exclusió dels que no voten l'acordat o no pensen com està establert, de tancar els espais de presa de decisions, de protegir-se dels “altres”, encara dura. Com que a hores d'ara seria indefensable prohibir el soroll de la novetat o negar la veu als qui plantegen que el rei va nu, aquests són negats, arraconats, ridiculitzats i assetjats.

Això passa en espais incomptables. Redaccions de diaris i mitjans de comunicació, universitats, ministeris i institucions diverses. Davant de la impossibilitat de reconstruir murs excloents visibles, o de cremar a la foguera, s'imposen els sostres de vidre. Els mecanismes de disciplina que aconsegueixen, sense que mai ningú tiri la primera pedra ni se'l pugui acusar d'això, que els altres no molestin. Cada vegada que algú xoca contra aquest sostre invisible, l'eco de la topada llança ones d'advertència a tots els presents: “No t'atreveixis”.

Així és com es construeixen les espirals i cadenes de silenci que emparen la corrupció, l'assetjament i la censura. Aquesta violència simbòlica, invisible però omnipresent, és la que explica coses com les que revela un estudi recent del PEN American Center, que després d'entrevistar 772 periodistes de tot el món ha conclòs que els nivells d'autocensura declarada entre professionals del món lliure s'apropen cada vegada més als que s'autoimposen els professionals de països no democràtics (34% i 61%). Sense adonar-nos-en, normalitzem mecanismes inconfessables d'opressió i assetjament que fa que molts no s'atreveixin.

Perquè a més, atrevir-se té un cost elevat. El periodista Víctor Saura, apuntador imprescindible de les clavegueres del pujolisme, relatava fa uns mesos quin havia estat el destí dels poquíssims empresaris i funcionaris que a Catalunya s'havien atrevit a denunciar o relatar davant d'un jutge la petició o pagament de comissions per obra pública a CiU: emigració, ostracisme, persecució fiscal i, en alguns casos, presó. El món a l'inrevés.

Hem elevat el cost de la coherència a valors gairebé inassolibles i  hem convertit el compromís polític en una penitència reservada a valents o incauts

Quan els mecanismes simbòlics i els sostres de vidre fracassen, comença el bullying exemplificant. La identificació d'un cap de turc que enviï un missatge als il·lusos que encara tenen la idea de fer un pas endavant i deixar de tolerar l'intolerable. Algú ha de cremar a les fogueres invisibles però evidents que aconsegueixen que tot segueixi igual.

Els casos d'Íñigo Errejón i Juan Carlos Monedero són els més evidents, segurament els primers de molts altres, i tenen valor sobretot per aquest component exemplificant. Si algun dia vas signar un contracte universitari o vas gosar guanyar diners amb la teva feina, no t'atreveixis. Si mantens il·lusions de retenir algun nivell de privadesa, de gestionar la teva identitat i les teves relacions, ni se t'acudeixi.

Hem elevat el cost de la coherència a valors gairebé inassolibles i hem convertit el compromís polític en una penitència reservada a valents o incauts. Els mecanismes que han permès que les males pràctiques, les represàlies i el silenci s'imposin a les nostres aules i despatxos ara han fet un salt qualitatiu per construir, contra rellotge, el sostre de vidre del nostre sistema polític, apuntalat pels portaveus de sempre. Una llei mordassa invisible que ni vol ni ha de passar pel Congrés. Qui, amb dos dits de seny, s'atreveix a ficar-se en política en aquest context?

Potser, com adverteix l'estudi sobre autocensura, la clau la tenim nosaltres mateixos: deixar de sentir les advertències i de veure les fogueres i els sostres de vidre com una nota de cautela que ens porti a la paràlisi i l'autocensura. Començar a generar espirals d'indignació que denunciïn l'assetjament dels que aixequen la veu. Desenvolupar la capacitat per diferenciar entre el delinqüent i el cap de turc i arribar a conclusions pròpies. Potser la clau és que els valents i les valentes ho siguem més i la por la comencin a tenir ells.

Gemma Galdon Clavell és doctora en Polítiques Públiques