Guetos escolars

Després dels atemptats islamistes, el Govern francès s'ha proposat iniciar una ofensiva a les escoles amb el propòsit de reforçar els “valors republicans”. Aquest objectiu eteri es materialitza en la posada en marxa d'alguns ensenyaments poc canònics: les virtuts cíviques, la utilització responsable dels mitjans de comunicació, el sentit del laïcisme. Tots convergeixen en la necessitat d’“ensenyar a viure junts”, ja que la convivència és una pràctica que no s'ha de donar mai per suposada, sinó que ha de ser explícitament ensenyada. No només això; els mandataris francesos saben molt bé que la infraestructura també educa i que, més enllà de qualsevol ensenyament programat, el més urgent és sortir de l’“apartheid escolar”.

Els alumnes procedents de la immigració s’acumulen a les escoles de les temudes banlieues. Hi ha una segregació ètnica i social que és el resultat de la segregació residencial. Es creen escoles-guetos que acumulen perills de tota mena: drogues, embarassos precoços, incivisme, intolerància cap als estrangers. L'excel·lent pel·lícula La clase, de Laurent Cantet, és un exponent perfecte dels errors del model d'integració republicana, que no ha pogut evitar ni el fracàs escolar ni l'exclusió social.

No és un fenomen exclusiu de França. També passa aquí. Les escoles catalanes del cinturó metropolità concentren el major nombre d'alumnes procedents de la immigració. Per no parlar de localitats com Salt o Vic. Precisament a Vic es va idear, fa anys, quan la immigració era incipient, una iniciativa municipal destinada a equipar-se amb les mesures necessàries per fer front als problemes que podia plantejar el flux creixent d'immigrants. L'experiment va tenir èxit fins al punt que es coneixia a tot Espanya com “el model de Vic”. Fa uns dies, la consellera d'Ensenyament ha anunciat el propòsit de dotar les escoles que ho necessitin d'aules d'acollida que prestin una atenció especial als alumnes immigrants. Els informes PISA i els controls autòctons de l'Administració catalana reflecteixen reiteradament que el fracàs escolar és proporcional al baix nivell cultural, econòmic i social de les famílies. L'ascensor social que hauria de ser l'educació s'atura quan es desatenen les diferències econòmiques i culturals que entorpeixen el progrés educatiu.

L'ascensor social és necessari perquè les famílies són desiguals. Aquesta convicció és tan forta que va portar a instaurar l'escola pública com a garantia d'un accés a l'educació igualitari. Però l'ideal d'una mateixa escola per a tothom és lluny de ser una realitat excepte en alguns països, com ara Finlàndia, on, com explicava molt bé en aquestes pàgines Judit Carrera, els pares no han de triar l'escola dels fills perquè totes són iguals en excel·lència, amb mestres formats i socialment reconeguts, dissenys cuidats i ambients càlids. Si l'educació a Finlàndia és pionera a Europa, i gairebé al món, és perquè és realment una prioritat dels governs i de la societat en conjunt. Aquest és el primer pas que s'ha de fer per ensenyar la complexa assignatura d'ensenyar a viure junts.

Si l’educació a Finlàndia és pionera a Europa és perquè és una prioritat dels governs i de la societat en conjunt

El nostre sistema escolar no és dolent. L'escola pública ha perdut les connotacions despectives que va tenir durant el franquisme, però la seva revaloració encara deixa molt a desitjar. No és paral·lela a la que s'ha produït en el sistema sanitari, on el que és públic gaudeix d'una acceptació total i sense reserves. En el cas de l'educació no és així. Tenim una escola pública de debò, i una altra mig pública –concertada– que marca diferències. No pel que fa al professorat, que, quan pot, opta per treballar a l'escola pública, sinó per la desigualtat que introdueix en l'accés de l'alumnat. Encara que només sigui perquè les escoles concertades escassegen als barris més desfavorits.

L'objectiu d'aprendre a viure junts és un objectiu moral. No pot ser només teòric, ha de ser pràctic. L'ètica, deia Aristòtil, no s'ensenya com la geometria o les matemàtiques, s'ensenya practicant-la. És l'exemple dels que han de servir de referents, la imitació, cosa que porta a crear costums, maneres de ser, això que els grecs van anomenar ethos, d'on procedeix el terme 'ètica'. Si l'ethos no reflecteix el que la teoria pretén inculcar, s'esvaeix en un instant. Si l'ethos no elimina les desigualtats injustes, aquelles en les quals un es troba sense haver-ho volgut ni buscat, és inoperant teoritzar sobre el respecte i la mateixa dignitat.

Som a les portes d'una sèrie de convocatòries electorals que s'anuncien convulses i propiciadores de canvis radicals. Aquests, per ser radicals de debò, no poden ser només quantitatius, sinó també qualitatius. En el cas de l'educació, el que necessitem no són més escoles, sinó un sistema educatiu de qualitat. Contra això s'ha estavellat l'esquerra. Va saber universalitzar l'educació, però no donar-li la qualitat necessària. Tampoc veig en els discursos de Podem que l'educació sigui un tema prioritari, ni tan sols en un partit en què tots els dirigents són universitaris. Però és que, segons els últims sondejos del CEO de la Generalitat, ni l'educació ni la cultura són prioritàries en les preocupacions dels catalans. Ja està tot dit.

Victoria Camps és professora emèrita de la UAB