Monedero, Mas i Montoro

Franz-Peter Tebartz-van Elst era fins l'octubre de 2013 el bisbe de la diòcesi del luxe. El ja exprelat de Limburg (650.000 catòlics, entre els lander de Hessen i Renània-Palatinat) tenia fam per tot el que fos ostentós i era capaç del perjuri, segons Der Spiegel. En una declaració jurada va negar haver gastat milers d'euros a viatjar en primera classe fins a l'Índia –anava a visitar barris de barraques–, però un reporter va gravar unes declaracions en les quals deia el contrari. Malgrat tot, la gota que va fer vessar el got dels feligresos va ser la construcció de la seva mansió, que va passar de tres a cinc milions d'euros, com si es tractés d'obra pública. Més endavant, a deu. Després –els materials es van encarir una barbaritat i una banyera sortia per 15.000 euros!– va arribar a 31 milions i els eterns descontentaments creuen que podria superar els 40 milions. De fet, la fiscalia –segurament en mans protestants– està comprovant si el prelat va malversar patrimoni secret de la diòcesi per 100 milions d'euros.

A conseqüència d'aquest singular estil pastoral i de la revolta de part dels feligresos, va ser apartat del càrrec. El papa Francesc va intentar exemplificar. Però el Vaticà —ai, el pes de l'aparell i la sòlida tradició!— el va nomenar al desembre delegat de catequesi en el consell per a la promoció de la nova evangelització. És un càrrec creat ex profeso per a ell i garantirà sens dubte una evangelització de luxe.

Es pot encarregar de catequitzar un personatge com monsenyor Tebartz-van Elst? Si el vímet està deformat, és difícil construir cistelles noves. Fins i tot sota el volenterós pontificat de Francesc. Ser Savonarola i pontífex alhora no és fàcil en una institució sense opinió pública, que arrossega més de 2.000 anys de bestieses, errors i escassos encerts. La felliniana lluentor de la porpra cardenalícia arracona l'austeritat. El papa Bergoglio viu en una habitació de la residència Santa Marta de Roma de 70 metres quadrats. Però l'astut cardenal Tarcisio Bertone –secretari d'Estat amb Benet XVI– gaudeix d'un àtic de 700 metres quadrats al Palazzo San Carlo, i el purpurat Antonio María Rouco Varela d'un piset de jubilat de 370 metres quadrats a Madrid que té com a única penitència estar al davant de l'Almudena. Per no dir la mansió del nou evangelitzador Tebartz-van Elst.

A Cataluna i a Espanya ens trobem en un moment de catequesi rupturista, ja sigui sobiranista o de procés constituent. Davant d'aquesta incipient amenaça contra el que està establert, la maquinària de l'Estat ha començat a treballar amb una precisió d'aparell vaticà per pretendre convèncer-nos de la maldat del que és nou i de la solidesa de la tradició. Cristóbal Montoro, amb un PP que encapçala les llistes de la corrupció a Espanya, s'ha convertit en el nou Nicolau Eimeric. I en la seva croada inquisitorial contra l'oposició ha aflorat que el número tres de Podem, Juan Carlos Monedero, tributava per l'impost de societats el que havia d'haver fet mitjançant l'IRPF. La denúncia és certa i suposa un mal començament per a la tasca evangelitzadora: els propagadors d'una nova fe han de ser exemplars i no viatjar en business quan visiten barraques, ni a l'Índia ni a Amèrica Llatina. El mateix és aplicable i amb agreujants de càrrega històrica al president Artur Mas, al seu pare polític, Jordi Pujol, i al seu partit, CDC.

L'afer de Monedero, que ha pagat 200.000 euros per evitar una sanció de l'Agència Tributària, resulta poc edificant per a un partit que es presenta com a capdavanter de la “nova política”. Segurament té raó Podem, igual que la té CiU, quan acusa el PP d'utilitzar els ministeris com a braços polítics, però la taca, el dubte i la irregularitat són aquí. El número tres del partit d'Iglesias pot netejar el seu pecat primerenc amb dos parenostres i un avemaria i, sobretot, no tornant a caure en l'error. No obstant això, és difícil saber si el purgatori té espai per albergar el complex familiar pujolià i les seves derivacions a CDC.

La compareixença d'Artur Mas davant el Parlament dilluns passat va evidenciar l'habilitat escapista del president, la seva categoria de polític i que l'oposició és innòcua. Van quedar molts dubtes sense resoldre. Pot un conseller d'Economia i Finances, com era Artur Mas, ignorar les conseqüències del fet que el seu pare tingués un compte evasor a Liechtenstein? Pot dir que sabia això del compte del seu pare des de finals dels vuitanta després d'haver declarat el 2008, davant l'Audiència Nacional, que ho acabava de saber? Ho pot fer el mateix home que anys abans, quan va ser nomenat conseller de Política Territorial, va suspendre les obres de reforma de la cuina de casa seva perquè no semblessin pagaments de comissionistes? Sona a sarcasme que un partit amb la seu embargada pels 6,6 milions d'euros presumptament rebuts en comissions del cas Palau, proposi una agència tributària “col·laborativa i no coercitiva” en una Catalunya independent. Aquest és un catàleg de vímets ja molt torts, que corre el risc d'esdevenir una enganyifa grollera.