Una malenconiosa sensació

Durant molts anys es va saber perfectament què era Convergència i Unió (CiU): una coalició electoral –i després una federació de partits– que ocupava el centre polític català, influent a Madrid i que governava la Generalitat. Avui es tracta de dos partits –vinculats però distanciats– que fan esforços per sobreviure i són arrossegats per altres forces dins d'un convuls i inestable mapa polític. Què ha passat perquè es produís aquest canvi? Veiem-ho.

CiU havia tingut l'habilitat de captar el vot de sectors socials molt diferents. S'havia guanyat la confiança dels grans, mitjans i petits empresaris, però també de les classes mitjanes assalariades, així com del món rural i de l'àmbit de la cultura i l'ensenyament. Era un autèntic grup polític transversal, gràcies sobretot a la seva ambigüitat en les polítiques econòmiques i socials, sempre moderades, i al discurs nacionalista que aglutinava sectors molt diversos. Això últim va constituir, probablement, la clau del seu èxit.

En efecte, amb la inapreciable col·laboració de l'esquerra, d'uns acomplexats socialistes i comunistes, CiU va saber imposar com a ideologia única i natural un catalanisme elàstic en el qual es podien reconèixer nacionalistes autèntics, independentistes de cor, així com sectors molt vagament sensibles a les qüestions nacionals però que, amb raó, consideraven que la llengua catalana havia estat maltractada pel franquisme i, d'acord amb la llei del pèndol, es mostraven comprensius amb certs excessos. CiU va aconseguir imposar aquest catalanisme com la ideologia políticament correcta: tot discrepant corria el risc de ser marginat i era premiat el que es portava bé.

Amb aquests ingredients, sàviament dosificats, CiU va triomfar durant dos llargs decennis. Però, a més, s'hi afegia un altre element, tant o més important que els anteriors: un líder, un gran líder. CiU no pot explicar-se sense la personalitat de Jordi Pujol.

Amb Esquerra es poden pactar, per exemple, polítiques socials o econòmiques, però mai aquelles que afecten qüestions nacionals

Conegut entre les elits socials i culturals en la segona etapa del franquisme, amb aurèola de lluitador contra la dictadura i de banquer peculiar, Pujol va fundar Convergència el 1974, va obtenir primer uns resultats bastant mediocres però va millorar en les primeres eleccions autonòmiques del 1980 fins al punt de ser la minoria parlamentària més votada. Llavors, en aliar-se amb una dòcil ERC, va ser proclamat president de la Generalitat i va formar un govern monocolor. Des d'aquesta posició de relativa força, i amb l'ajuda que li va suposar el transvasament de vot de l'extinta UCD, va arrasar en les següents autonòmiques, les del 1984. A partir d'aquí, tres majories absolutes, dos governs en minoria amb el suport del PP i una important representació al Congrés. Pujol va ser més que un president autonòmic, va ser una figura admirada i respectada a la resta d'Espanya.

D'aquesta apoteosi a la decadència, passant per un lent declivi, han transcorregut gairebé vint anys. El 2003, amb Artur Mas de candidat en substitució de Pujol, CiU va deixar d'ocupar el Govern de la Generalitat. Però la causa d'aquesta pèrdua no va ser la personalitat del candidat sinó el greu error socialista d'aliar-se amb ERC (i amb ICV) per formar una contradictòria majoria amb l'objectiu que Pasqual Maragall aconseguís la presidència de la Generalitat a canvi de procedir a una reforma de l'Estatut. Amb Esquerra es poden pactar, per exemple, polítiques socials o econòmiques, però mai aquelles que afecten qüestions nacionals. Pactar un nou Estatut va ser una ingènua imprudència. A partir de llavors, per competir amb Esquerra, CiU es va veure obligada a apujar el llistó del nacionalisme fins a arribar al límit: la independència de Catalunya. Això va passar després de l'eixelebrada dissolució parlamentària del setembre del 2012. Allí va començar la desnaturalització definitiva de CiU: va passar a convertir-se en una Esquerra bis. Tot un triomf d'ERC, per cert.

En efecte, el pas d'un nacionalisme transversal i flexible, en el qual molts es reconeixien, a un independentisme pur i dur, li està restant molts vots a CiU: d'una banda, de persones que no són independentistes i, de l'altra, dels qui prefereixen l'original a la còpia i es passen a ERC. En tot cas, CiU està perdent una part important dels seus votants tradicionals, aquest empresariat de tots els nivells que ha fet comptes amb això de la independència i veu que no li surten els números. I no cal ser empresari per tenir aquesta sensació: també molts assalariats, alts i baixos, consideren que l'avenir econòmic s'enfosqueix amb l'aventura independentista.

Però hi ha un altre factor, el factor líder. Que el més important dirigent històric del catalanisme i la seva família siguin els protagonistes d'un escàndol de corrupció de gran magnitud, ha sumit CiU en una malenconiosa desorientació: sotmesa als dictats d'ERC, i de tres associacions civils que li controlen el carrer, ja no és ni l'ombra del que va ser. Si a més l'actual president estigués directament implicat en les maniobres de la família Pujol, sonaria l'hora dels adéus. Molt abans del 27 de setembre.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.